Llegeixo els molts comentaris elogiosos, molt merescuts, que periodistes i persones del món de la comunicació i la cultura fan i han fet del fenomen extraordinari de Ràdio Vilablareix, la ràdio pública que emet íntegrament en català i que –gràcies en molt bona part a l’empenta i l’entusiasme d’en Didac Romagós, que la lidera- pot presentar un balanç extremadament positiu de notorietat, de servei a la cultura i al país, d’eficàcia i d’interès. Vilablareix, a tocar de Girona, no arriba als tres mil habitants. I jo diria que a hores d’ara hi ha molta gent al país que coneix la població perquè coneix la seva ràdio. Per la ràdio han estat convocades personalitats del món polític, cívic, cultural i esportiu català que formen una llista impressionant. Tots hi han estat cridats i tots hi ha volgut passar. I la feina feta en la difusió de la música i de les lletres en català ha estat i és notòria. Per tant, els elogis que se n’han fet són justos i necessaris. Però n’hi vull afegir un altre, que pot semblar col·lateral, però que va més enllà del món de la ràdio i la comunicació i que, al meu parer, permet fer servir el bon exemple de Ràdio Vilablareix per reivindicar una de les virtuts del model català de país, que no hauríem de deixar perdre.
Fa temps, Albert García Espuche, un dels savis més savis que tenim en aquest país, em comentava que en bona part el fet diferencial català, en tots els àmbits, naixia d’haver consolidat un sistema excepcional de ciutats mitjanes potents, relativament pròximes entre elles, com una xarxa en el territori, referenciada en Barcelona com a gran capital del país i com una ciutat de projecció mediterrània, peninsular i a partir d’un cert moment planetària. La xarxa de ciutats mitjanes miren Barcelona, que és el gran port de sortida, l’aparador davant del món, l’altaveu i la insígnia. Però Barcelona al mateix temps es nodreix i es fa gran gràcies a la vitalitat d’aquest teixit de ciutats mitjanes que s’ho aboquen, sense perdre la seva personalitat. Xarxa de ciutats mitjanes activa i efervescent sumada a una gran ciutat en termes europeus que se n’alimenta i que les representa, sense ofegar-les, exercint de capital en el doble sentit: cap endins i cap enfora. I això ha funcionat i ha estat la clau d’un model d’èxit. Ni un teixit de minifundis locals sense cap i casal ni una gran capital damunt d’una estepa buida i cada vegada més buidada, com d’altres n’hi ha. Xarxa de molts nòduls i un nòdul que es fa gran per competir amb les grans capitals del món.
Diria que l’eficàcia –i els riscos- d’aquest model es pot generalitzar. No crec que sigui cap frivolitat aplicar aquest esquema al model català d’esport, que ha estat i és encara un model d’èxit. L’esport català es fonamenta en una increïble i probablement única xarxa de clubs, associacions, entitats, absolutament capil·lar sobre el territori, que mobilitza una quantitat ingent de persones. Que em perdonin els que ja m’han sentit l’exemple: quan es fan les fases finals d’hoquei patins, d’àmbit estatal, ben sovint tots els equips menys un o dos són catalans, sobre vuit. I són equips en alguns casos de poblacions ben petites. L’hoquei sobre patins femení a Vila-sana, subcampió d’Europa, seria un equivalent esportiu de Ràdio Vilablareix. Els clubs terrassencs d’hoquei herba, un altre. Fantàstic, gran èxit. Però també un risc: pot ser que set dels vuit equips siguin catalans, però guanyi la lliga l’únic que no ho és (i sovint amb jugadors catalans!). Vull dir que en un món competitiu com és el de l’esport, el model del teixit i la xarxa de moltes iniciatives molt vives et garanteix la funció social, la mobilització humana, l’equilibri territorial. Però no et garanteix competir al més alt nivell. Llavors cal un Barça –i ara parlo més de futbol- que sigui capaç de recollir i articular totes aquestes energies, que no les ofegui fins a desertitzar el seu entorn, i que sigui prou fort per competir a nivell mundial. Si el Barça desertitza l’entorn, malament. No tan sols perquè es perdran aquelles virtuts socials de la xarxa i el teixit, sinó també perquè això acabarà desarrelant i assecant el nodriment del mateix Barça, que és fort precisament perquè recull i representa tota aquesta riquesa que té al voltant., Però si tenim xarxa i no hi ha un Barça capaç de competir a tots els nivells, tampoc tindrem un model esportiu d’èxit, perquè l’esport és competició i competitivitat. I per competir cal una determinada musculatura (que et dona precisament representar un país viu i amb una xarxa activa).
No sé prou economia –de fet no en sé gens- per demostrar que aquest model es pot aplicar al món econòmic. Catalunya és un país d’empreses petites i mitjanes, i per això ha anat bé quan li han deixat anar bé, i ha tingut una gran mobilitat social i una vivacitat extraordinària. Però cal també que hi hagi algunes grans empreses que ho recullin i ho vertebrin. En cultura, per descomptat. Tant, que no m’hi estenc. Una xarxa de teatres locals, de companyies de teatre amateur, de bandes de música, d’amics de l’opera, de conservatoris locals i Joventuts Musicals… Però també el Liceu, el Teatre Nacional o el Teatre Lliure. I es necessiten mútuament. I si es desconnecten, per menyspreu dels grans o aïllacionisme i minifundisme dels petits, tots hi surten perdent.
L’èxit indiscutible de Ràdio Vilablareix ha de formar part, doncs, de l’èxit d’un model. Un mapa comunicatiu no es pot fonamentar només en l’existència de grans mitjans. El mapa comunicatiu en català s’ha construït fonamentalment durant molts anys per una xarxa formidable i enormement positiva d’iniciatives locals i comarcals, molt vives, molt àgils, molt adaptades al territori. Ràdio Vilablareix en seria una bandera i una insígnia. Ha costat més trobar la musculatura per crear els grans mitjans, que han necessitat o de la iniciativa pública o del suport públic a la iniciativa privada. Del que es tracta també en aquest cas és que el teixit sigui fort, que sigui ajudat, que se’l tingui en compte i que funcioni l’enllaç entre el teixit de base i els grans mitjans, que no visquin els uns d’esquena dels altres. I que uns i altres tinguin el que té Ràdio Vilablareix: una consciència i una responsabilitat cívica en el servei a la gent de tot el país, de la seva cultura i de la seva llengua.
