No se sap com ha sigut, però l’independentisme ha tornat gairebé dues dècades enrere i està discutint sobre les petites millores en el model de finançament que l’Estat, graciosament, vulgui concedir. Amb una llei d’amnistia de moment molt poc efectiva, la reclamació de parlar d’un referèndum –que semblava una condició sine qua non– totalment oblidada i una batussa monumental dins d’un dels partits que normalment es barallen entre ells, el relat segons el qual la qüestió és si s’obtenen uns quants milions més per a Catalunya s’ha imposat com a clau de volta de tot.
Aquesta batalla, el PSOE ja la té guanyada. I els mateixos que han imposat aquest discurs, un sistema mediàtic potentíssim, han folkloritzat les reivindicacions de les entitats civils fins a l’extrem que ja formen part del paisatge de manera inofensiva: les coneixen, les han digerit i els serveixen per generar els anticossos amb què es defensa el règim del 78.
De fet, els més llestos del règim fan mans i mànigues perquè l’últim element encara dissonant, Carles Puigdemont, sigui reabsorbit, com fa un organisme sa amb un hematoma. Són els interessats en un retorn de perfil baix del president exiliat. Per tant, els instigadors del discurs dominant, els que esperen que els amnistiables siguin amnistiats sense escarafalls, que Salvador Illa sigui investit president de la Generalitat amb el suport d’ERC i que Puigdemont torni sense pena ni glòria, té ara tres possibles fronts: els jutges –que volen empresonar Puigdemont–, les bases d’ERC –que poden rebutjar l’acord d’investidura si n’hi ha– i el mateix Puigdemont i el seu entorn, que ha de ser capaç –i voler-ho– de convertir el seu retorn “peti qui peti” en el que podria ser la seva última batalla.
Només aquests tres elements –o almenys un– poden alterar el guió. A la Moncloa esperen que cap d’aquestes circumstàncies es produeixi. El dubte és si es trencarà la ratxa d’una Moncloa a la qual que fa anys que li surt tot bé. I, en cas afirmatiu, qui serà que la trencarà.
