El passat dijous quatre de juliol es produí un dels fets més significatius de la política comercial i industrial a escala mundial dels últims cinquanta anys, però la premsa i els nostres polítics no han tingut massa temps per fer cap pensament sobre la qüestió. Des d’aquest dia entren en vigor els aranzels punitius del 38,1% sobre les importacions de vehicles elèctrics xinesos aprovats per la Comissió Europea. Es tracta d’un gir copernicà brutal, perquè la Unió Europea ha sigut des dels seus orígens un dels grans paladins del lliure comerç i els seus experts feia decennis que justificaven que la millor política industrial era l’absència de qualsevol política industrial; però ara, de cop i volta, les polítiques industrials importen.
Aquest abrupte i contradictori gir és un intent de resoldre les irresolubles contradiccions del disseny de la Unió Europea que els nostres polítics i experts obvien per ignorància, incapacitat o desinterès. Si volem entendre aquest complex entramat institucional, el primer que hem de tenir present és que el 1957, any del Tractat de Roma, no hi havia quelcom semblant a l’actual globalització. El sistema de Bretton Woods sorgit després de la Segona Guerra Mundial pivotava sobre la convertibilitat del dòlar en or i un sistema fix de canvis de divises, mentre que els Estats occidentals aplicaven, en un grau o un altre, polítiques macroeconòmiques keynesianes: expansió del pressupost públic i el deute públic combinat amb dèficits estructurals que permetien una devaluació efectiva davant del dòlar que millorava la competitivitat de les indústries nacionals gràcies a la creació de mercats nacionals captius. Era un procés d’industrialització per substitució d’importacions que, en la pràctica, significava proteccionisme educatiu per guanyar economies d’escala que feren més productives les fàbriques nacionals i que exigia una direcció política; és a dir, certa planificació econòmica.
En aquest context, els petits països europeus com Bèlgica, Països Baixos o Luxemburg no podien conformar mercats nacionals amb un volum suficient per a permetre escalar les seves indústries. Per aquesta raó, decidiren fundar el Benelux, una unió duanera que serví de model per a la Comunitat Econòmica Europea. La idea, en un principi, és que no hi hauria ni lliure comerç, ni lliure intercanvi de capitals amb tercers països, sinó que el lliure mercat europeu suposaria la lliure circulació dels factors productius (treballadors, mercaderies i capitals) dins de les fronteres europees, però es mantindrien forts aranzels amb els tercers països i un tipus de canvi fix amb el dòlar. El mercat europeu havia de ser un mercat captiu per als productors europeus que permetés la integració i la concentració d’empreses europees gràcies als mecanismes competitius del mercat. No fou mai un model pensat o imaginat per a un escenari de lliure comerç internacional.
Tanmateix, com ha explicat Quinn Slobodian a The Globalists, el grup d’economistes alemanys conegut com els ordoliberals entengué que la construcció de la Unió Europea era una oportunitat per forçar la total liberalització de les nostres economies amb la resta del món, promoure la desarticulació de l’estat i, finalment, suprimir els principis democràtics dels nostres sistemes polítics. Un objectiu que s’accelerà el 15 d’agost de 1971 quan Richard Nixon va decretar la no convertibilitat del dòlar en or. Llavors, el sistema fix d’intercanvi de divises s’enfonsà i les monedes nacionals començaren a cotitzar com si fossin accions que representaven el valor de les seves economies nacionals. La lliure flotació de divises fou una sinergia que disparà la lliure circulació de capitals i augmentà la pressió competitiva entre països. Per accelerar el creixement econòmic i controlar la inflació, els mercats captius s’havien d’obrir al món. Era l’inici de la globalització i els tractats de lliure comerç.
Malauradament, el disseny primigeni de l’euro també fou pensat per al món de Bretton Woods que havia desaparegut. Una unió monetària sense unió fiscal era un despropòsit descomunal a una economia oberta, però per a Alemanya era una oportunitat històrica per realitzar el seu somni de sotmetre França que no podien desaprofitar. Les elits franceses i italianes, totalment cegades per un discurs neoliberal que prometia la fi de les nacions, el creixement econòmic sense crisis i la neutralitat monetària, conduïren els seus països a un llarg i dolorós procés de desindustrialització i declivi econòmic en benefici exclusiu de Berlín. Després del fracàs a les dues guerres mundials, els alemanys assolien els seus objectius històrics gràcies a la diplomàcia, el comerç i la construcció d’un paradigma econòmic pseudocientífic compartit per totes les elits mundials.
Aquest paradigma, que és el substrat de la Unió Europea i el cohesionador ideològic de les seves elits, fou soterrat el 14 de desembre de 2022 amb la publicació del REGLAMENT (UE) 2022/2560 que permet imposar aranzels punitius a la importació de productes d’empreses que rebin subvencions públiques que distorsionin el mercat interior. Per primer cop, els nostres euròcrates intenten resoldre el destrellat de sotmetre voluntàriament les nostres empreses a les regles del lliure mercat, quan les principals economies del món no han seguit ni segueixen mai aquests principis, sinó que han practicat històricament el proteccionisme educatiu. El preàmbul del Reglament és un reconeixement del fracàs ideològic del projecte de la Unió Europea i una contradicció palesa amb tota la literatura econòmica elaborada per la Comissió Europea en els últims quaranta anys.
Segons el consens dels nostres economistes, si la Xina està subvencionat empreses nacionals per competir contra les europees, aquest comportament sols pot tenir efectes negatius per a la seva economia, perquè l’Estat està produint una distorsió en l’assignació eficient dels recursos. El mercat mitjançant la lliure competència és la millor garantia de la maximització de l’eficiència i la intervenció de les autoritats xineses sols podrà conduir a les seves empreses a decisions econòmiques ineficients que els faran perdre competitivitat davant del nostre sector industrial. A més a més, aquestes subvencions signifiquen que els ciutadans xinesos estan subvencionant el nostre consum i, per tant, transferint-nos amablement part de les seves rendes. Per tot açò, les seves subvencions no haurien de preocupar-nos, perquè ens beneficien a nosaltres i els perjudiquen a ells.
Per altra banda, el reglament és un despropòsit jurídic sense cap pretensió de complir amb la façana legalista exigida per les institucions europees. El mecanisme d’investigació d’empreses és discrecional, però es fonamenta sobre la ridícula presumpció que els tercers facilitaran voluntàriament tota la documentació requerida per la Comissió (art. 13.6) i fins i tot inspeccions in situ (art. 15). Així mateix, les sancions (art. 17) i les mesures cautelars (art. 16) són unilaterals i, prima facie, difícilment compatibles amb els mecanismes d’arbitratge de l’OMC, que hauria de ser el fòrum adequat per resoldre aquestes controvèrsies. Tot i això, la part més greu són les deficiències tècniques i la indeterminació normativa del reglament. Per exemple, en l’aspecte econòmic es pot considerar que una fiscalitat laxa, una política creditícia expansiva o la negativa a repartir dividends d’una empresa poden ser subvencions indirectes (art. 5). Es tracta d’un ampli ventall impossible de fiscalitzar on la Comissió Europa s’arroga drets d’inspecció i control sobre l’exercici de la sobirania d’altres països.
Tanmateix, encara és més greu el vessant jurídic. El reglament imposa un procés d’investigació inquisitorial que considera la falta de cooperació com una prova de la culpabilitat (art. 16.3), una inversió de la presumpció d’innocència en presumpció de culpabilitat incompatible amb els drets fonamentals dels tractats de la UE i la jurisprudència del TJUE. El reglament és essencialment destructiu de l’entramat jurídic i institucional que sosté la UE, perquè és una ferramenta coactiva que pretén forçar les empreses a sotmetre’s a causes generals instruïdes per la Comissió davant l’amenaça de ser sancionades per falta de cooperació. És un poderós instrument polític a les mans dels euròcrates per coaccionar les empreses, quan la missió i l’objectiu dels euròcrates fou, precisament, desarmar els estats nació per deixar-los sense cap possibilitat de reglamentar o controlar les empreses, perquè foren totalment lliures i incontrolables.
L’escenari s’ha invertit espectacularment. La Comissió assumeix unes funcions contra natura i discrecionalment, per raons polítiques, dinamita tot el marc jurídic, la famosa seguretat jurídica, que era necessària per al creixement econòmic. De fet, com han reconegut al setmanari Politico, darrere de les sancions contra les importacions xineses, sols hi ha una motivació política. L’objectiu és obligar les seves empreses a invertir en Europa i obrir més plantes de producció en col·laboració amb els fabricants europeus per afavorir la transmissió de coneixements tecnològics i garantir una millor integració de les companyies franceses i alemanyes amb les xineses. Malgrat que tota la premsa ho ha presentat com una escalada del conflicte amb la Xina, la veritat és just el contrari: és l’acceptació d’una posició subordinada. En la pràctica, volem imposar-los legalment l’obligació de dirigir la nostra política industrial afavorint la seva instal·lació a Europa per sortejar l’aplicació dels aranzels. S’ha de reconèixer que la mesura té prou de sentit, perquè nosaltres hem sigut mestres prodigiosos en desindustrialitzar-nos mentre el seu Estat encapçalava una revolució industrial sense precedents.
