Aquest diumenge es van celebrar al món dos petits referèndums que han donat resultats molt ajustats, però que es respectaran i representaran, ben segur, canvis importants per als ciutadans afectats. D’una banda, un de molt proper, sobre la pertinença del poble d’Olost a la comarca del Lluçanès. I l’altre, més aviat llunyà i desconegut, sobre la futura adhesió de Moldàvia a la Unió Europea. Totes dues consultes han estat el resultat de debats localment acalorats, i malgrat una participació justeta i els ambients caldejats, el més segur és que no es qüestionin els resultats i s’acabin aplicant.
El plebiscit català abordava un assumpte prou sensible, que era el sentit i l’abast de la creació del Lluçanès. Ja des del principi, la sortida del marc d’Osona va ser polèmica. Recordem que l’any 2015 es va celebrar el referèndum per a la nova comarca, amb un vot favorable del 70%. Dels 13 municipis que van participar en aquell curiós experiment secessionista, vuit van votar-hi a favor (ara en quedarien set), però cinc ja s’hi van pronunciar en contra (ara serien sis). A sobre, el cas del poble d’Olost no era menor, dins d’aquest context de proporcions relatives, atès que és el segon nucli en nombre d’habitants després de la capital (Prats de Lluçanès). Si Prats significa prop de la meitat de la població, Olost en representa més d’una cinquena part.
La sortida del segon de bord ha creat sens dubte alegries i decepcions, però és obvi que reforça les raons dels que s’oposaven al Lluçanès i defensaven que pertànyer a una comarca gran, com Osona, era molt més assenyat. Com que el territori és modest i la població encara més, tot plegat fa que s’alcin veus sobre la conveniència de continuar amb el projecte del Lluçanès. La petitesa, com bé sabem, es pot convertir en un argument negatiu, tot i ser evident que els ens petits no són inviables -i si no fixem-nos en els estats més pròspers del món. Ara bé, a l’hora de ridiculitzar i desmerèixer tot és vàlid. També ho és la suposada ingerència estrangera i aquí, per descomptat, s’ha lamentat la pressió de Vic per inclinar la balança a favor seu.
A banda de la petitesa, un altre argument és el que denuncia que la participació no ha estat prou alta. En aquest cas, els organitzadors del vot es van marcar poder superar la frontera del 40%, i ho han aconseguit amb un 51%. La darrera crítica habitual sol ser que, si no hi ha un resultat molt folgat, aquestes votacions poden migpartir una societat, i en aquest cas semblaria així, ja que tot just un 53% pelat ha aconseguit fer triomfar els partidaris d’escapar-se del Lluçanès. Com podeu veure, tots els tòpics dels detractors de l’autodeterminació són presents en aquest plebiscit i en els seus resultats finals.
El mateix podem dir de Moldàvia, una exrepública soviètica d’un parell de milions d’habitants, amb una dimensió tintinesca que pot despertar tots els menyspreus del món. En aquest cas, es tractava de saber si els habitants volien ingressar o no a la Unió Europea, i de nou tot ha estat molt justet i discutible. La participació ha quedat per sota del 50%, malgrat la importància de la pregunta. I tot i que el parlament moldau va aprovar la iniciativa en un assentiment majoritari, quasi granític, a l’hora de la veritat només un 50,4% dels votants s’hi ha pronunciat a favor, poc per damunt del 49,6% que han optat pel rebuig a la proposta. Si parlem de marges estrets, aquí serien estretíssims.
També s’ha argumentat en aquest cas la ingerència dels russos, per descomptat un gegant que provoca més temors que no pas la potència d’Osona –per respectable que sigui aquesta. S’ha acusat els russos de comprar vots, d’interferir a través de les xarxes socials i de provocar por al cos dels electors. Cal dir que, més enllà d’aquests recels, a Moldàvia hi ha una forta presència de tropes russes i de població russòfona, sumada a una minoria de gagaüsos, poble d’origen turcomà que no veu clara la majoria de cultura moldava-romanesa al conjunt del petit país. Tot plegat fa que la contestació interna sigui forta i que, fins a l’últim moment, no es pogués determinar de quin costat s’inclinarien les urnes.
En resum, hem vist dos processos molt diferents de les dues puntes d’Europa, però que ofereixen dilemes molt corrents en la celebració de consultes referendàries. És molt fàcil menystenir una consulta, i dir que el seu resultat no és homologable, com es va fer amb el referèndum sobre la independència de Catalunya del 2017. Sovint, però, el resultat final no depèn de si l’ens que ho convoca és gran o petit, de si els marges de la participació són generosos o no, o de si l’opció guanyadora és més o menys justeta. La història ens demostra que l’acceptació d’un vot es basa en la força dels padrins, i en si aquests padrins queden contents amb el resultat final. En canvi, quan el resultat no és el desitjat, surten de sota les pedres les raons i objeccions més acolorides. Dissortadament, un referèndum triomfant no sol ser el que mostra els resultats més nítids, sinó el que compta amb els millors padrins -sovint vinguts de fora.
