Declarada constitucional una llei d’amnistia que torna per a la seva gairebé segura aprovació al Congrés, ara el tema és d’una complexitat legal extrema, que fa que l’interès ciutadà s’allunyi de la tramitació del cas, però no del fons de l’assumpte: fins a quin punt el previsible xoc frontal entre el Tribunal Constitucional i el Suprem entorn de l’amnistia retardarà que s’esquivi l’escull de la malversació perquè Puigdemont pugui tornar enguany a Catalunya? I, segon, empararà el Tribunal Constitucional el recurs que previsiblement presentarà l’advocat Boye contra la decisió del Suprem de no aplicar l’amnistia al delicte de malversació?
Si el Constitucional resol donar empara –que l’hi donarà, però quan?– a la petició de Boye i d’altres recurrents –Romeva, Turull, Bassa–, el camí quedarà expedit perquè l’expresident Puigdemont pugui tornar, lliure de la persecució del jutge Llarena, que ara com ara manté l’ordre de detenció contra Puigdemont i l’exconseller Comín. Quedaria així l’expresident, ara escapolit a Waterloo de l’abast de la justícia espanyola, lliure per circular per territori espanyol, emparat, però no plenament amnistiat, amb els efectes jurídics que això comportés, que això també està per veure.
L’enorme debat sobre l’amnistia se circumscriu no ja tant a si, en opinió dels juristes, s’ajusta o no a la Constitució, on no existeix aquesta paraula; una qüestió polèmica que es prolonga ja des de fa dos anys en àmbits de picaplets. En aquests àmbits s’admet que ara la Gran Discussió se centrarà en els temps de l’efecte de la llei quant al retorn de Puigdemont i Comín i la fi de la inhabilitació política d’altres líders del ‘procés’, assenyaladament Junqueras. Quan, previsiblement, podrà tornar l’expresident ‘escapolit’? Tardor? Finals d’any? Començaments de 2026? No és fàcil, no, elaborar el calendari del previsible en l’immediat futur.
És clar, aquest és un tema molt sensible en la convulsa pell política espanyola, on la controvèrsia entorn de gairebé tot, des de l’OTAN –i aquest s’ha convertit avui en un tema especialment espinós– fins a l’ocupació de les institucions, passant pel mateix compliment de la Constitució, s’ha convertit en el sant i senya. I on l’activitat dels tribunals en els casos de real o presumpta corrupció des dels àmbits pròxims al poder arriba a ocupar la major part de les pàgines polítiques dels periòdics, ràdios i televisions.
És clar, el retorn de Puigdemont després de les seves dues espectaculars escapades del territori nacional en teoria no està, en aquests instants, en la primera línia de les preocupacions polítiques espanyoles, on el quotidià i habitual són ja titulars escandalosos; però aquest serà una de les grans fites en l’activitat subterrània d’un govern central que intenta fer oblidar que va ser el corrupte oficial Santos Cerdán qui, durant bastants mesos, va negociar amb Puigdemont el manteniment del suport de Junts a l’executiu de Pedro Sánchez, possibilitant la seva permanència en el poder.
Sí, el clima es fa dens en la vida pública espanyola i sospito que Carles Puigdemont està a punt de tornar a primera línia, si és que alguna vegada, en el fons, ha deixat de ser-hi.
