Tot i haver existit èpoques d’un cert “fair play”, sembla com si aquella escola dels inicis de la transició, quan els perdedors de la guerra empraven el bo i el dolent per tancar-la també des del punt de vista polític, hagués arrelat en el present, però sense cap finezza, amb una barroeria més assimilable a la barra d’un bar que a l’acció política, i escampada sense misericòrdia per totes les formacions i partits, perquè no hi ha cosa que s’encomani més que la cridòria i la grolleria. Les excepcions puntuals existeixen, sí, però no marquen el rumb, ni semblen tenir cap capacitat de redreçar-lo.
De les fórmules de crítica quasi versallesques de la II República a les piulades de l’actual ministre de transports tot ha anat degenerant fins al punt que l’expressió “contrabandistes de la ria” que ha emprat Ignacio Garriga per criticar Feijóo i els seus més directes col·laboradors des dels seus temps de president autonòmic gallec pot semblar per a una majoria més enginyosa que menyspreable. Signe dels temps.
Pel camí hem comprovat que les declaracions de Rufián (sobretot quan va titllar impròpiament d’assassí i psicòpata Carlos Mazón) han estat aplaudides per la bancada socialista, com van celebrar els populars que Abascal qualifiqués de covard Pedro Sánchez, tot això mentre la presidenta del Congrés concentrava tota la seva força en evitar que un poca vergonya amb títol de periodista copiés per al present aquells homes de negre de Caiga quien caiga que empaitaven polítics de tota mena amb preguntes incòmodes i fins i tot inconvenients. És clar que no era un programa de televisió com Persones humanes, la cosa no hauria acabat igual.
No sé si ara que s’ha produït l’acord entre les forces polítiques a l’esquerra del PSOE per a les eleccions andaluses assistirem a una rebaixa en l’acritud amb què totes elles han tractat les altres i s’han tractat entre si. Però per consolar-nos, sempre podem mirar fora, perquè ningú pot superar el nivell tavernari que gasta Donald Trump. Davant la seva burla a Emmanuel Macron per la versemblant pantoflada de la seva dona durant un viatge presidencial, què es pot dir o fer? Ben segur bona part del seu partit sospira pels temps en què el matrimoni instal·lat a la Casa Blanca era considerat una mena d’aristocràcia republicana. Avui, aquí i allà tot això sembla acabat. I hi haurà qui digui que és una mera qüestió de formes.
