Els viatgers que han tingut la sort de visitar el Iemen, segur que han quedat sorpresos per dues singularitats. La primera, la bellesa i la verdor d’aquelles terres, anomenades Aràbia Feliç en l’antigor, i que avui formen part de la regió més fèrtil però alhora més pobre de la península aràbiga. D’altra banda, el caràcter guerrer de la població. Tots els homes porten com a mínim la daga tradicional, cenyida a la cintura, i molts es passegen amb el rifle o la metralleta penjada a l’esquena. És un costum que sempre s’ha respectat, i que se sol justificar com un tret consubstancial de la cultura tribal. Hem d’entendre, doncs, que la part més frondosa d’Aràbia també en constitueix el polvorí més explosiu, degut a la pobresa i a la tradició guerrera.
Fa trenta anys la comunitat houthi era un de tants clans organitzats que lluitava per impedir els excessos del govern del Iemen, i dels seus padrins de l’Aràbia Saudita i els Estats Units. Els seus dirigents, provinents de la família houthi, li van donar el nom i el van convertir en un moviment poderós. En termes generals, avui representen una de les dues principals famílies de l’Islam, els xiïtes, enfrontats als sunnites com succeeix arreu del planeta -al Iemen els sunnites són majoritaris (75%), i els xiïtes, que allà són coneguts amb la varietat local dels zaidites, són minoria (25%). Aquesta divisió s’encavalca amb importants diferències culturals, tribals i històriques. Per exemple, els houthis viuen a l’alta muntanya, coincidint força amb el que va ser el Iemen del Nord, mentre que la resta s’agrupen al desert i la plana costanera que van constituir el Iemen del sud socialista, amb capital al port d’Aden.
En qualsevol cas, al Iemen s’hi reprodueixen en miniatura els grans conflictes islàmics, com de fet passa a les zones més empobrides del món àrab (Líban, Palestina, Síria…). Els actors més poderosos hi tenen un peu i fa anys que juguen i exploten les divisions locals. L’Iran, per exemple, a través del moviment Hezbollah, hi ha tingut un paper de primer ordre a l’hora de promoure els houthis xiïtes; els ha instruït, armat i finançat. D’altra banda, els xeics saudites van donar suport a la marca local d’Al-Qaeda, fins que se’n van afartar i van crear la seva pròpia milícia sunnita, que controla una àmplia zona desèrtica. Així mateix, els Emirats Àrabs Units no se n’estan d’intervenir, donant suport al que queda de l’antic govern reconegut, també d’obediència sunnita.
Els houthis s’han anat radicalitzant a l’ombra d’un discurs antisaudita i antiamericà, com passa de fet amb les altres milícies comparables com Hamàs o Hezbollah. Han captat el jovent xiïta en massa, donant aire a la modalitat islamista que s’enfronta a la suposada traïció dels sunnites saudites, venuts al capitalisme occidental. El seu eslògan és “Mort als americans, mort a Israel, victòria a l’Islam!” I la veritat és que fins ara han estat sempre menyspreats, la qual cosa els ha anat de meravella a l’hora de sorprendre tothom. En la guerra civil del Iemen, van passar de controlar algunes valls perdudes a conquerir regions àmplies, inclosa Sanà, la capital del país. Van derrotar de forma humiliant les tropes invasores de l’Aràbia Saudí –país amb una petita minoria religiosa idèntica- i van arribar a amenaçar les fronteres del poderós veí. Van aconseguir controlar una llenca de platges i ports, des d’on podien flotar embarcacions i patrullar la zona dels estrets.
Tot plegat tenia una repercussió més aviat local, i mentre la guerra es va circumscriure al territori del Iemen, ningú no en va parlar gaire. De sobte, amb la guerra de Gaza, els houthis es van erigir en un actor global de primer ordre. Es van alinear obertament amb els palestins i es va poder comprovar el seu grau d’organització, disciplina i potència militar. Van apostar per intervenir en el conflicte d’Orient Mitjà, i el cert és que ho tenien ben fàcil. D’entrada, només els calia detenir i segrestar embarcacions que navegaven pels estrets, un lloc estratègic i de pas obligat per a tots els vaixells que usen el canal de Suez. Qualsevol nau sospitosa de tenir connexions amb Israel, era atacada amb míssils, drons o llanxes ràpides pels anomenats pirates o rebels houthis.
A sobre, han començat a aprofitar el seu territori per instal·lar-hi llançadores de míssils de mitjana distància. Des de la seva base poden atènyer Jerusalem i Tel-Aviv, un parell de milers de quilòmetres al nord. Fins ara, les defenses de l’estat hebreu han aconseguit tombar la majoria dels coets abans d’arribar a les ciutats, però res no garanteix que ho puguin fer sempre. Recordem que l’Iran és al darrere dels houthis i els pot equipar amb material cada cop més sofisticat. Davant d’això, els Estats Units i algunes potències europees han format una aliança internacional, en recordar de cop i volta que hi havia un conflicte al Iemen i que calia arrenglerar-se al costat del suposat govern legítim, el qual havien abandonat a la seva dissort fa uns quants anys.
Els houthis no són àngels rebels. Són un grup format i efectiu, i demostren que la població, als països àrabs més conflictius, no és pas tan difícil de mobilitzar. La sensació de greuge i l’inconformisme són fàcils d’atiar, sobretot en societats on hi ha elevats índexs de pobresa. És aquesta necessitat de protesta, present arreu del món islàmic, que ens fa entendre que el fenomen és explosiu i té vasos comunicants molt importants. Per al bloc occidental, ja no serveix de res tenir els governs i els estats ben subjectats, perquè ja fa temps que el conflicte es dirimeix en l’esperit dels grups més joves i descontents de la comunitat musulmana mundial.
