Si observem els resultats de les eleccions generals espanyoles des de l’inici de la Transició fins avui podrem observar un fenomen extraordinàriament curiós. Si dividim el mapa polític espanyol (amb la mitja excepció a estones dels mapes polítics específics a Catalunya i Euskadi) en dos blocs, que podríem definir en una generalització més cartogràfica que no pas sempre ideològica com d’esquerra i dreta, ens adonarem que al llarg dels anys la relació numèrica entre els dos blocs ha estat força estable i que rarament hi ha hagut grans transvasaments de vot entre uns i altres. Parlem de blocs, òbviament, no pas estrictament de partits. Vist com a confrontació de blocs, els dos grans espais polítics espanyols se’ns presenten com a molt equilibrats –potser una mica més nombrós en votants potencials el bloc de les esquerres- i sobretot com a enormement impermeables entre elles. Personalment, atribueixo aquesta immobilitat en les relacions entre blocs en l’herència mal tancada de la guerra civil: els dos blocs responen fonamentalment, a parer meu, als que es consideren ideològicament o emocionalment d’un bàndol o de l’altre en la guerra i en la postguerra.
Algú em dirà, naturalment, que si hi ha hagut tanta estabilitat i tan poc transvasament entre els dos blocs, com és que hi ha hagut en aquest mateix període un nombre considerable de canvis i alternances de govern. La resposta que proposo és que l’alternança s’ha anat produint per dos factors: el repartiment desigual de l’abstenció (quin bloc pateix més el desencant momentani dels seus votants i opta per abstenir-se) i la distribució interna dels vots entre els diversos partís que configuren cada bloc. En un sistema que en bona part del territori espanyol és molt més majoritari que no pas proporcional, quan el vot d’un dels blocs es dispersa, esdevé parlamentàriament menys representant, mentre que quan es concentra més en un partit el bloc obté més representació parlamentària, encara que no hagi crescut gaire en vot absolut.
Si les regles del joc són aquestes, i jo crec que en bona part ho són, i vivim com vivim en una perpètua campanya electoral on una legislatura és més un escenari per anar a buscar vots per a la següent que un exercici responsable del govern i de l’oposició en el present, crec que s’entenen millor algunes de les visibles excentricitats del discurs polític a Espanya, que a més em fa l’efecte que tenyeix cada vegada més el discurs polític a Catalunya i potser fins i tot a Euskadi. Per dir-ho així, les estratègies electorals dels diversos partits responen, em sembla que amb una extraordinària precisió, a aquestes consideracions generals. En primer lloc, en la relació entre els dos blocs. Com que els transvasaments entre ells són insignificants, les estratègies electorals dels uns i els altres no se centren a atreure i convèncer vots centristes o indecisos, perquè no n’hi ha. Se centren a fomentar l’abstenció de l’electorat de l’altre bloc i a motivar i mobilitzar als votants propis.
Com que el bloc que direm d’esquerres és lleugerament més poblat que el de les dretes, l’estratègia de la dreta ha estat sistemàticament desil·lusionar o fer entrar en contradicció el votant d’esquerres, dient-li que els seus candidats són una colla de corruptes i sobretot que posen en perill un valor sagrat (també per als votants de les esquerres espanyoles!) com és la unitat de la pàtria, a través de les seves cessions desmesurades i egoistes als nacionalismes dits perifèrics. No es tracta que el votant d’esquerres voti la dreta, es tracta que no vagi a votar. L’esquerra ha fet i fa una mica el mateix, però –té més votants potencials- al que dedica els màxims esforços és a mobilitzar i a convèncer els propis que vagin a votar, encara que estiguin perplexes o descontents, perquè l’alternativa és que vingui la dreta. La mobilització no s’intenta aconseguir lluint les bondats (dubtoses) de l’obra de govern, sinó apel·lant a la identitat sagrada de les esquerres, amb arguments que molt sovint semblen agafats en préstec del hooliganisme futbolístic.
Però ja dèiem que a més de la distribució de l’abstenció –en general l’esquerra ha guanyat eleccions quan hi ha hagut participacions altes, a Espanya- hi ha un altre factor que ha permès l’alternança i que té efectes electorals: la concentració o la dispersió del vot en l’interior de cadascun dels dos blocs. Llavors, a l’hora d’atreure votants –a més de mobilitzar els propis- el màxim adversari de cada partit és aquell altre partit del mateix bloc amb qui competeix de fet per uns mateixos electors. El que en aparença té més a prop. Em costa trobar a Espanya electors que dubtin entre el PP i el PSOE. Em costa molt menys trobar-ne que dubtin entre el PSOE i les forces que es proclamen a la seva esquerra –hereves poc o molt de l’espai del Partit Comunista- o que dubtin avui entre el PP i Vox. Rarament un elector passa a votar l’altre bloc. Però molt sovint dubta sobre si anar o no a votar i, si hi va, dubta entre opcions que considera que en el fons pertanyen a una mateixa família. Llavors, l’estratègia electoral i el discurs se centra en aquesta competició: entre Vox i PP o entre PSOE i Podemos o Sumar. El màxim adversari d’un partit, amb el que competeix realment i contra el que utilitza tota l’artilleria pràctica que té al seu abast, és el més pròxim i aquell amb el que de fet està governant sovint a un lloc o l’altre. Amb el partit més llunyà no hi competeix: el fa servir com un espantall per proclamar que ell el combatrà més eficaçment que els partits que li fan realment la competència dins de la mateixa família…
Fa anys circulava un acudit que sovint es feia servir per parlar de política. Dos amics estan en un bosc i veuen des de lluny que arriba un os perillosíssim. Llavors, un dels dos, amb una tranquil·litat sospitosa, es posa les sabatilles de córrer (cap dels dos no les duia posades) i les corda ben cordades. “Què fas perdent el temps? Per molt que portis aquestes sabatilles no correràs més que l’os!”, diu el que no se les posa. “No, però correré més que tu!”, li respon l’altre. Aquest és el cas. Ho fan tots, més o menys. L’os és un perill real o imaginari. Però has de córrer més que el que figura que és el teu amic. És amb aquest amb el que fas la cursa per a la supervivència. Això ho fan més o menys tots, però hi ha veritables mestres en aquest art de competir amb els aliats fent servir l’os com un papu. El més gran de tots és aquest magnífic polític postmodern que és Pedro Sánchez, buit de conviccions, capaç de dir una cosa i la contrària a conveniència de manera gairebé simultània, teatral i demagògica, a qui li importa un rave l’efecte de la seva obra de govern sobre la realitat, però sap aparentar millor que ningú. En cursa permanent amb els seus aliats d’esquerres, a veure qui és més d’esquerres o, en realitat qui ho sembla més, a còpia de gesticular de franc. Certament, Yolanda Díaz i alguns dels seus acòlits són magnífics aprenents, com a l’altra banda de la barrera ho és Ayuso, més que no pas Feijóo, que no en sap prou. Especialistes a dir que ve el llop, cordar-se les sabatilles de córrer i sortir a l’esprint demagògic perquè els seus veritables competidors no puguin seguir-los… A veure qui la diu més grossa.
Una darrera qüestió: això que crec que funciona clarament a Espanya, funciona també a Catalunya. Tradicionalment, no, perquè a Catalunya no hi ha dos blocs, només. Hi ha certament els blocs que es proclamen o són considerats de dretes o d’esquerres, però també hi ha el bloc dels nacionalistes catalans i dels nacionalistes espanyols o dels constitucionalistes, que cadascú els anomeni com vulgui. I la superposició simultània dels dos blocs fa que el mapa resulti més complex i esmicolat: la competència d’un partit d’esquerres catalanista són els altres partits d’esquerra o els altres partits catalanistes? Tradicionalment, els blocs forjats entorn del catalanisme, a favor i en contra, han estat més sòlids i més impermeables que els forjats entorn de l’eix dreta-esquerra: els electors s’han mogut dins del seu bloc, canviant en tot cas de partit dins del bloc. Això generava una forta competència, però generava també espais de consens i de col·laboració. Però em fa l’efecte que ha canviat molt en la darrera dècada. I em fa l’efecte també que la dinàmica política catalana s’està assemblant cada vegada més a l’espanyola. Espantar amb el llop, combatre ferotgement amb qui tens més a la vora, gesticular més que no pas governar…
