Que Esquerra ‘mana molt’ en els designis de la política espanyola és una cosa que ja ningú no pot dubtar. La jornada parlamentària d’aquest dijous ho ha deixat, per si hi hagués cap dubte, ben clar. Ha sigut un ‘superdijous’ de triomf per a Pedro Sánchez, que ha vist aprovats per àmplia majoria ‘els seus’ pressupostos i ha aconseguit llum verda per tirar endavant la reforma del Codi Penal pel que fa a la supressió de la sedició per substituir-la per la figura de desordres públics. Però un observador mitjanament atent podria percebre immediatament la debilitat d’un governant obligat a arribar a acords amb coses que provoquen friccions entre els seus, encara que molt pocs s’atreveixin a exterioritzar-ho.
Bé hauria volgut el Govern dissociar en el temps aquesta votació pressupostària i la gestió al Parlament de la reforma del Codi Penal, però al final els dos temes han coincidit a la mateixa jornada, evidenciant una cosa que tots sabien: al president de la Generalitat, Pere Aragonès, no li faltava raó quan assegurava que ‘si no hi ha supressió de la sedició, no hi haurà pressupostos’. Potser era massa presumptuós, perquè, en el fons, al final no haurien continuat precisos els vots d’ERC per impulsar l’aprovació dels comptes de l’Estat. Però a ningú no li queda ja el menor dubte de la influència dels ‘esquerra’ en els designis de l’equip de Sánchez: un Govern debilitat com el d’Aragonès es constitueix paradoxalment en el suport principal d’un Govern central aparentment fort, però en realitat poc sòlid pels enfrontaments interns continus i la manca d’una estratègia coherent barrejada amb la multiplicitat de tàctiques equivocades.
Sí, és una situació coneguda, que té múltiples arestes i oscil·lacions, però que, tot i això, s’ha anat convertint en allò més sòlid per a l’equilibri de l’acció política de Sánchez: les dues parts es necessiten, encara que diuen que no es necessiten. Igual que, d’altra banda, passa al Govern central amb el seu acord amb Bildu.
Penso que, en el fons, Sánchez té més confiança en l’estabilitat dels acords futurs amb els republicans catalans i els bascos que amb els seus socis de coalició, Unidas Podemos, que mostra cada dia menys unitat i menys poder, sacsejada pels errors propis i per l’impuls de la plataforma de Yolanda Díaz, que poc vol tenir a veure amb els ‘morats clàssics’. Aquesta por pot ser la raó que justifiqui la més o menys impostada proximitat que l’inquilí de la Moncloa vol imprimir a les seves relacions amb Esquerra i amb Bildu.
L’oposició de la dreta carrega amb totes les forces contra aquests acords. Però el cas és que Sánchez es configura com un experimentat equilibrista que ha de mantenir l’acord amb el seu soci de coalició, Unidas Podemos –que tenen poc d’unides–, amb Bildu i el PNB alhora, amb Esquerra, amb el que es pugui de Junts i amb petites i ambicioses formacions regionalistes a Canàries, Cantàbria i Aragó. I, alhora, ha de mantenir, i manté, fèrriament unit al seu propi grup parlamentari, en què les discrepàncies les guarda cadascú al seu armari. Habilitat, per descomptat, no se li pot negar, i els resultats de les votacions d’aquest ‘superdijous’ ho avalen: Sánchez és un resistent davant dels vents huracanats.
Ignoro si el que dic és una qualitat al governant o un defecte per a qui es pretén estadista. És una pregunta que es fan molts espanyols. Però no hi ha dubte que tant Bildu com Esquerra, cadascú des de plantejaments i posicions diferents, han augmentat la seva quota d’influència en la política real que es dirigeix des de La Moncloa. I tampoc es pot qüestionar que algú com Gabriel Rufián, gairebé un empestat estrafolari fa menys de tres anys, és avui una figura respectada a la Vila i Cort, i que fins i tot a l’oposició de la dreta ha guanyat respectabilitat, ja que òbviament no afecte.
D’altra banda, els traços gruixuts continuen primant en la política espanyola: suprimir la sedició, substituint-la per desordres públics, “facilitarà la repetició dels successos del 2017 a Catalunya”. Aquesta és una frase molt repetida en cercles polítics i, sobretot, mediàtics relacionats amb l’oposició, que ha vist amb impotència tant el triomf del Govern a la votació sobre els pressupostos com la inevitabilitat de la supressió de la sedició. Hi ha tensió, molta tensió, als cercles polítics madrilenys, i aquesta tensió no té el mateix reflex fora de Madrid. Però això no ho recullen els diaris capitalins, encantats del goiesc duel a garrotades en què es consumeix la política nacional. Aquest dijous, quan escric això, al Congrés dels Diputats es respira l’aire viciat de la total discòrdia, que és el clima que sembla que agrada als dos partits majoritaris, embrancats sempre en baralles per ximpleries.
Però, finalment, des d’aquest dijous, Sánchez té pràcticament encarrilada la part final de la legislatura, i tot indica que pensa continuar amb les mateixes companyies. Encara que, és clar, tot, qualsevol cosa, pot passar a la versàtil, trontollant, sempre inèdita política espanyola. Sigui el que sigui el que Sánchez té in mente, què faria ell sense Esquerra?
15 
