El que ha passat aquesta setmana a Madrid, amb la convocatòria d’eleccions per part de la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz-Ayuso, per evitar la moció de censura que es plantejava contra ella és una excel·lent presa de temperatura de la salut del projecte independentista. I aquest raonament va més enllà de la roda d’acomplexament i de cofoïsme que alternem amb la precisió d’un rellotge suís (acomplexament perquè sempre necessitem un capitalí que ens expliqui com funciona la política, i cofoisme perquè alhora som capaços de creure’ns epicentre de qualsevol canvi que es produeixi a Espanya).
El cataclisme que aguaita a Espanya, que ara té el màxim exponent en la batalla per Madrid i l’esfondrament de Ciutadans, té a veure amb la situació a Catalunya en la mesura inversa que defensen els que l’atribueixen al resultat de l’independentisme a les darreres eleccions autonòmiques. L’unionisme té l’independentisme tan rendit que es pot permetre que guanyi pel percentatge que sigui al Parlament i ni tan sols Podem necessita demostrar públicament que donarà suport a l’amnistia. A la manera de Ciutadans (i probablement amb el mateix destí), ha abandonat Catalunya com objectiu per centrar-se a Madrid, que és on resideix el poder que pot plantar cara a l’Estat, com hem vist amb les polítiques d’Ayuso.
Evidentment això posa catifa vermella a VOX, que cada vegada més concentra el vot d’una dreta que a Espanya sempre ha estat extrema, i per això el PP, que aglutinava abans aquest suport, mai s’ha pogut homologar a cap partit de dreta europeu. Però com va passar abans del franquisme, això és un preu que l’esquerra jacobina espanyola, valgui la redundància, està disposada a pagar per intentar, per enèsima vegada, reproduir el model d’Estat francès.
La paradoxa és que Madrid persegueix donar contingut, artificialment, a un poder que ja té. Un contingut que només Podem fa anys va ser capaç de definir i portar a l’esfera pública, a través de figures que la formació ha acabat relegant, com la de Pablo Bustinduy, i que ara ha regalat a la ultradreta. En canvi, Catalunya, en comptes d’aspirar a donar al contingut genuí que té (com per exemple tenir el suport d’un 52% de vots a la independència) un poder polític capaç de plantar cara a la capital, hi renuncia a canvi de pau social, és a dir, d’evitar el perill que ens esclafin.
El màxim exponent de tot això és portar al Congrés una proposta de llei d’amnistia que mai, amb cap composició al Congrés, hauria aconseguit majoria, perquè ningú té motius per donar-hi suport. O entendre que perdre una votació al Parlament Europeu que aixeca la immunitat als eurodiputats independentistes encausats a Espanya és una victòria moral, podent haver donat forma a poder polític a aquesta immunitat durant més d’un any i mig.
Evidentment que Espanya va a l’abisme. Que l’únic que pugui frenar la independència de Catalunya sigui implantar l’agenda de la por a la ultradreta i per tant sobredimensionar-la sense que hagi hagut de fer cap ‘mèrit’ real té un cost. Però que aquest cost sigui el de perdre Catalunya només depèn de, per una banda, no evitar el conflicte sinó atiar-lo, i per l’altra, donar aquest poder al contingut polític (la ciència política sempre n’ha dit nació) que cada cop més, per culpa de la nostra classe política, pren forma de pura resistència.
76 
1 
