Diu que el seu avi li recomana tenir cap, cor i collons per enfrontar cada partit en una cursa que l’ha col·locat, a principis d’aquest mes de maig i amb sols 19 anys, com a número sis del món. Tres C de les que diu que més aviat són la primera i la tercera les emprades per trenar la gesta meteòrica d’aquest fan de Rafa Nadal que es diu Carlos Alcaraz. Però cal afegir-hi alguna cosa.
El tennis, tan esforçat com el ciclisme, no permet amagar-se un cop iniciat el partit. La batalla és aquí individual, com individual és la glòria, si arriba, en un context de públic que, a més continua essent exemple de les fórmules de “fair play” que tant ens agradaria que hagués mantingut l’activitat política. Ens podríem preguntar per què, i potser trobaríem resposta en alguna altra cosa més enllà de les tres C. Perquè un cop vista la pel·lícula que protagonitzà Will Smith abans de la seva caiguda en desgràcia i que ens relata els inicis esportius de les germanes Williams, ens han quedat molt més clares dues qüestions: que és possible arribar des de l’anonimat d’abans d’ahir a les primeres posicions del rànquing mundial, i que per aconseguir-ho en aquest esport on no hi pot haver trampa, ni cartró, ni recolzament en el company, ni mala praxi, cal entrenar durament en un terreny que no pot ser una plaça de terra d’un suburbi d’aquí o d’allà. De fet, podríem afegir a les tres C de l’avi d’Alcaraz, aquest prodigi murcià que ha fet renéixer l’espectacle en el món del tenis, una altra de més prosaica, però també necessària, ni que sigui en els inicis de la cursa: els calers per entrenar fins arribar al moment en què algun bon entrenador vulgui apostar per la promesa i esforçar-se en fer-la esdevenir una realitat.
No resta màgia al que s’ha vist a Madrid aquest segon diumenge de maig. Però ens fa recordar que en això de l’esport professional, fins i tot reconeixent l’excepció creativa del mètode Williams, també hi ha classes socials. O si més no, que li calen mecenes, rara avis, per cert, a les nostres latituds.
- CA
