Moment d’eufòria. Així ha estat la clausura de la cimera de l’OTAN organitzada a Madrid, un tancament brillant en el qual Sánchez ha estat abrigat per tots els caps d’Estat i de govern dels països que integren l’Aliança Atlàntica. Especialment per Biden, l’home que no ha deixat de mostrar simpatia cap al president espanyol (i cap a tots i totes). El ‘negoci’, al primer ministre espanyol, li ha sortit rodó, i fins i tot l’oposició l’ha felicitat, malgrat que, en un gest avar, l’inquilí de la Moncloa no va convidar als dirigents d’altres partits, ni tan sols als seus ‘socis de moció de censura’, a participar a les festes. El que passa és que Biden ha marxat, tots han marxat després de gaudir de les Meninas, del Museu del Prado i de l’orquestra simfònica de Kíev. I ara? Ara queda tota la resta, que era aquí, esperant la seva oportunitat, com el dinosaure de Monterroso: explicar això de ‘Pegasus’ a Pere Aragonès, el debat sobre l’estat de la nació, la inflació que galopa…i tretze milions de persones en risc d’exclusió, que temen el pitjor quan arribi la tardor. I Putin, que segueix, clar.
La situació real és bastant pitjor del que mostraven les fotografies de les festes atlàntiques, i consti que celebro, com a ciutadà, l’èxit cosmètic d’una cimera que ens ha deixat titulars preocupants quant al futur de la pau i l’estabilitat en el món. Sánchez està atrapat en el que algun dia es va dir el ‘efecte Gorbatxov’: té millor imatge fora del seu país que dins. Fins al punt que he escoltat no pocs rumors en el que podríem dir els ‘passadissos periodístics’ de la cimera que cada dia sembla més clar que Pedro Sánchez té més futur en les instàncies internacionals que en les nacionals.
Aquests rumors estan disparats, i per això mateix es converteixen en notícia: la foto de l’encaixada amb Biden, aquesta soltesa amb Trudeau, Macron, fins i tot amb Boris Johnson, no tenen un efecte perdurable. Les ‘photo opportunities’ es marceixen, els problemes econòmics romanen. I els problemes polítics i institucionals, també. Hi ha gent que et diu que Sánchez sap que aquesta és la seva última Legislatura abans de fer el salt cap a un altre costat, una instància internacional, una cosa brillant i rendible. Però no a Espanya, on no té ja socis sòlids –ni Esquerra ni Unides Podem ho són—que li garanteixin la perdurabilitat en un país on les majories absolutes van acabar –per sempre?– a Andalusia.
Ara té davant sí el tan postergat –per què, exactament?—trobada amb Pere Aragonès, la posada en marxa d’una Taula negociadora amb el Govern català que ha deixat, en veritat, d’interessar-li, el debat sobre l’estat de la nació, on sap que no té enemics de veritable calat perquè Feijóo no hi serà…i qui sap si una remodelació governamental que va sent necessària com l’aire que es respira. A Moncloa es palpa que la relació amb Podemos ja no interessa: són uns pesats. Tampoc interessa perpetuar uns llaços amb Esquerra que ja, admetem-ho, no funcionen des de fa algun temps. I això de Bildu és merament conjuntural: al militant mitjà del PSOE Bildu no li agrada. Així que caldrà acostar-se al PP, que en matèria de política exterior sempre serà aquí, i hala, a prolongar la Legislatura el que es pugui.
Bé, això de Biden, això dels oripells del Palau Real, això de les Meninas i això del xef José Andrés va ser bonic mentre va durar. Ara cal preguntar-se si es pot sustentar un Govern sobre tretze milions de potencials exclosos socials, sobre un país que es gastarà els últims estalvis en un estiueig el millor que es pugui, i després què. I sobre desenes de milers de migrants que arribaran a les nostres costes empesos per la que pot ser la pitjor fam dels últims lustres, derivada, clar, de la guerra d’Ucraïna. Pot, en aquestes circumstàncies, actuar Sánchez com si tot anés a anar tan disciplinadament com aquesta cimera? Doncs clar que no.
Aquest, el de traçar un mapa sobre com canviar les coses, és el repte del mes de juliol que acaba de començar. I juliol ja se sap, és el mes que molts governants aprofiten per a fer coses, canvis, equilibris en la corda fluixa, la qual cosa sigui per a durar fins a juliol de l’any que ve, quan molt peix estarà ja venut. Crec que en les pròximes setmanes veurem bastant activitat política. Més encara, vull dir.
1
