Bàsicament quan vulgui la majoria de la població. És clar. Però a l’hora de la veritat no és tan senzill; molts tindrem dubtes segons el tipus de poble o nació que vol decidir el seu futur, i d’acord amb les circumstàncies que l’envolten. Per exemple, molts que considerarien legítima l’autodeterminació de Bòsnia en el seu moment, ara no acceptarien que la part sèrbia o la croata fessin el mateix. Altres aplaudirien la independència d’Ucraïna en el seu moment, però en canvi no acceptarien la del Donbass o de Crimea del bracet dels russos. O encara uns altres ho veurien a la inversa, és clar.
Els que defensem l’autodeterminació de Catalunya hauríem d’abraçar uns principis prou sòlids i universals com per no incórrer en contradiccions, i sobretot per defensar-ho amb la màxima solidesa. No es pot abanderar un dret inalienable i bàsic però jutjar-ne l’aplicació segons qui ho reclama, i segons si el poble en qüestió ens resulta més o ments simpàtic. Ja hem vist com els unionistes espanyols més recalcitrants són capaços d’esgrimir un suposat suport a l’autodeterminació de l’Aran o de Tabàrnia per tal d’afeblir les reivindicacions catalanes, trencar el subjecte sobirà i, en general, embolicar la troca.
No és gaire complicat derrotar aquelles apostes que no han defensat ni els mateixos implicats, per tant aquests intents retòrics no ens afecten gaire a Catalunya -no cal discutir gaire sobre qüestions que no estan damunt la taula. Però què passa quan sí que són damunt la taula? Té consistència esgrimir el dret de lliure determinació en alguns casos i no pas en d’altres? A més, precisament aquests dies ens estem trobant amb reivindicacions que són rebutjades massivament a Occident, però no pas amb criteris objectius, sinó perquè han caigut al costat equivocat de les considerades bones i males causes.
Per què la República Srpska no es pot independitzar, si així ho voten els seus ciutadans, o fins i tot integrar-se a Sèrbia? De fet, en el darrer viatge que vaig fer a Bòsnia em va sorprendre fins a quin punt es veia amb reserva el procés català i el referèndum del 2017, sobretot per part dels bosniacs que s’oposaven a la partició del seu país. Els serbis, comprensiblement, havien treballat molt per tal d’associar les seves reivindicacions a les de l’independentisme català, i a Sarajevo aquella admiració i agraïment d’altres temps per l’ajuda catalana, semblava que es desfeia per deixar pas a recels, tan infundats com vulgueu, però palpables. Un cop aconseguit l’estat propi, bona part dels bosnis no veien amb bons ulls el perill d’allò que ara passaven a anomenar separatisme.
La clau de tot plegat segurament passa per acceptar només els processos pacífics. Això aniria del tot en contra dels hàbits històrics, però cal fer l’esforç si volem un demà més tranquil i just. Ajudaria que la comunitat internacional no premiés l’independentisme violent (el qual, com que fa por, és assegut a la taula de negociació), i que en canvi acceptés, escoltés i acompanyés aquell que utilitzés les eines més pacífiques i democràtiques. I no cal dir-ho, desestimar especialment aquells processos que comptessin amb un ajut armat des de l’exterior. En el cas de Crimea, per exemple, el motiu principal per no acceptar el referèndum d’associació amb Rússia no seria tant la inviolabilitat d’Ucraïna, sinó el rebuig a la força desplegada per Rússia.
El principi pacifista hauria de contemplar, és clar, l’absència d’amenaces o violències per part de la metròpoli o de la potència veïna. Així, la mateixa existència de la República Srpska seria prou qüestionable des del moment que va ser el fruit d’una agressió d’un exèrcit sobre una població civil, i que va necessitar un alto el foc encara en peu. En l’extrem oposat, el cas de Catalunya, i concretament el referèndum del 2017, hauria de ser considerat vàlid des del mateix moment que va patir l’agressió de les forces de l’ordre espanyoles –que el volien impedir. I si el poder espanyol s’hi negava, com a mínim que tingués a l’opinió i la comunitat internacional del tot en contra.
Al capdavall, el problema central és que l’ordre mundial ha acabat afavorint sempre l’ús de la força, i tal criteri no ens fa viure pas en un món millor. Alguna cosa no acaba de girar del dret quan es recompensa el violent i es castiga la víctima. Allò que mai de la vida toleraríem en el dret civil, ho apliquem en el dret internacional. Ben diferent seria el món si l’autodeterminació pacífica fos incorporada a les relacions internacionals, i ho fos com a instrument de resolució dels conflictes. Perquè l’agressió, sigui per justificar una separació o per preservar una unió, ja es veu que no ajuda gaire a resoldre res. Sembla mentida que uns principis tan útils i entenedors en les relacions humanes no siguin aplicables a les relacions entre pobles.

