Diuen que diuen que rediuen que han vist a Carme Chacón a l’habitació 712 del Castell de Cardona. No és estrany. Des de 1976, quan es van fer obres per convertir-lo en parador, es veu que hi ha un fantasma. Bé, qui diu un, en diu mig centenar. L’habitació, normalment, està tancada. Diuen que si piques a la porta una veu respon “Esperi”. Esperi. Sí, esperi, ara deu respondre l’ectoplasma Carme Chacón des de Cardona. Esperi PSC, Esperi PSOE. Esperi (sobretot) Catalunya. Esperi ens diu Carme Chacón. Que tothom esperi. Que tothom m’esperi.
No sé si, realment, s’entén el què està passant. No sé si, veritablement, comprenem a Carme Chacón. Diria que no. Diuen que no va votar a favor de la consulta pel dret a decidir. Diuen que vol liderar el PSOE. Diuen moltes coses. Però no s’enganyin. Esperin. On es veu espines, amics, hi ha julivert. Res és el que sembla. Deixi’m explicar-los-hi. Gràcies als meus contactes amb la població fantasmagòrica he pogut entrar a l’habitació 712. És dantesc, sobrehumà, el que he vist. No els ho aconsello. Per això, jo, criatura, alimentada amb formol ho he vist per vostès melindros endiumenjats. De res.
Vaig penetrar a la 712 amb un vestit invisible i untat de betum transparent. No em podia veure ni l’esperit sant amb monocle de raigs X. I sí. Allà estava ella. Mossegant un comandament a distància mentre no deixava de mirar la pantalla. Que mirava? Que creuen que mirava? Sexe a Nova York. La mítica sèrie de televisió nord-americana on quatre amigues txatxis-gueins molen cantidubis que foten el que els dóna la real gana continuen sent infelices. Aquí està el tema i no a un altre lloc. Chacón ha volgut ser la Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker) de la política: La protagonista guapa, intel·ligent, simpàtica, ben vestida, estimada per tothom… La perfecta amb màster de frivolitat i superficialitat prêt-à-porter. Però… ara jo no seré l’home fàcil… perquè la pregunta no és si tu vols ser així: cadascú pela el cogombre com vol. Faltaria. La gran pregunta, la mare de totes les metafísiques és si existeix realment Carrie Bradshaw? És si existeix realment Carme Chacón? Fins a quin punt aquesta dona perfecta es pot trobar a la realitat? Qui crea a qui? Ou? Gallina? Els hi diré ràpid: no dubtin més. No hi ha resposta. Matin la gallina i l’ou i se’ls foten vius, perquè el que no mata engreixa.
Jo crec que Chacón no existeix: és un producte dels laboratoris del verbalisme de Vogue i puny alçat de Gintonic o muerte! Perro-gato federalista-constitucionalista, que és com dir: Poltergeist SA. Posats a fer són més reals, autèntics, Montilla, Corbacho, o Zaragoza, que Chacón. Chacón no és Chacón, no és humana, és un intent de tendència, és chaconisme: un subgènere del zapaterisme. Pura filosofia de sèrie Z del no res que afirma ser tot.
Del fum que menteix ser rostit. Chacón ha volgut que tots vulguin ser com ella: com si fos una Carrie Bradshaw a qui tothom idolatra, però surts al carrer i ni Chacóns ni Bradshaws. Chaconisme: plaga bíblica de ficcions subvencionades per les escoles bressol de la indefinició. Aquí està tot: indefinició i sobretot indecisió. El chaconisme ha fet de la indecisió un modus vivendi. Una actitud davant la vida com si la indecisió fos una revolució. Un moviment d’alliberament de qualsevol mandanga. Hi ha un problema? Doncs indeterminació i a riure amb cara de pomes agres. Amb aquesta infelicitat que dibuixa a la cara la indecisió. Perquè amics: la indecisió és sobretot una decisió. La indecisió és una soga al coll, la indecisió no et lliura de la tomba. La indecisió mata més que la decisió.
En els dies de la confusió la indecisió és el ganivet pel suïcida. No són dies per indecisions, ni per indecisos. S’ha de decidir. Com sempre s’ha fet. Avui no ens salvarà ni Chacón, ni Carrie Bradshaw. No són temps per falses perfeccions indecises. Són temps de reals imperfeccions decisives. Decidir. Sempre s’ha de decidir. Fins i tot Carrie Bradshaw, al final de tot, va acabar decidint. Clar, xiquets, havia de triar! No es pot no triar. Tries, o et trien. I si hagués conegut abans a Màrius Torres se li haguessin passat les ruqueries, i en comptes de comprar-se uns manolo blahnik, s’hagués comprat un préssec de Lleida: “Potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música, viure!”. D’acord, som imperfectes, curtets, lletjos, mig tarats, nafrats i no-sé-quantes-coses-més, però tenim dret a decidir, perquè decidir és viure i decidir tocar la pell és sempre millor que ni tocar un ectoplasma.
