Mentre la Ley Orgánica de amnistía para la normalización institucional, política y social en Cataluña del PSOE inicia la seua tramitació al Congrés, els jutges acceleren les causes que aquesta llei hauria d’anul·lar. Tot plegat accentua l’esquizofrènia d’alguns polítics autonòmics, que un dia celebren que han aconseguit una amnistia que “posa fi a la repressió” i l’endemà es lamenten que “la repressió no s’atura” perquè han activat un nou judici contra l’independentisme.
Aquesta setmana, a més de la remissió al Suprem de la investigació del Tsunami per terrorisme per part de l’Audiència espanyola, hem conegut una sentència de 7 anys de presó contra un activista de base i la petició de 27 anys per a alguns dels encausats de l’operació Judes. En un altre moment, la reacció de l’independentisme hauria estat de gran indignació i probablement hauria provocat concentracions o mobilitzacions. Ara, la majoria de gent que reacciona ja no sap què dir o què fer.
La Llei de Punt Final, que en això consisteix l’amnistia que s’ha pactat, també fa que s’acabin les paraules per respondre a tanta ignomínia. Els activistes que en un altre moment hauríem sortit al carrer indignats no ho farem. Uns confiam que l’amnistia ho arreglarà. Els altres pregam per tal que l’amnistia funcioni, doncs arribats a aquest punt ja no hi ha cap altra alternativa. Perquè, efectivament, tots els ous són al cistell dels pactes amb el PSOE. No hi ha pla B.
A la repressió espanyola ara li seria aplicable aquell proverbi que diu que si un problema té solució, no cal preocupar-se, i que si no té solució, preocupar-se no serveix de res. Totes les decisions tenen conseqüències, i abandonar la confrontació amb l’Estat per negociar amb el PSOE comporta posar la nostra llibertat a les seues mans. Si se’n surt contra els jutges, bé per nosaltres. Si no, que Déu ens agafi confessats.
El fet que el “perdó” que ha dissenyat el PSOE (ningú més ha volgut signar la llei) s’acabi el mateix dia que es va registrar la llei, ara és la menor de les preocupacions. Però no és innocu. La majoria d’encausats que no són polítics ho són per protestar contra la repressió que afectava els polítics. I ara, bàsicament tothom ha assumit que no va valer la pena assumir el risc de sortir al carrer. Muts i a la gàbia, que els que caiguin a partir d’ara no tendran perdó.
S’acaben les paraules i les mobilitzacions contra la repressió, per molt bèstia que sigui. Els incentius són els que són. Protestar contra la repressió era la solució d’abans. Ara la solució és confiar que el PSOE ho arregli. Molt m’equivoc o ningú no sortirà al carrer per por d’acabar encausat i sense dret a amnistia. El punt final va ser el 13 de novembre. Del que ha passat fins ara, els polítics se’n fan càrrec. Del que passi a partir d’ara no se’n farà càrrec ningú.
Una amnistia de veritat despenalitzaria definitivament tots els fets que han portat la gent a desfilar pels jutjats, o bé faria innecessari tornar-los a repetir perquè s’han assolit els objectius. Altrament, té un clar efecte desalentador, ja que fixa al calendari la data en què tornar-ho a fer té (ara sí) les conseqüències penals que la falsa amnistia ha evitat.
En definitiva, que el pacte de l’amnistia servirà per a reanimar la tropa és la fal·làcia més gran que s’ha dit o escrit per defensar-lo. La lluita antirepressiva ha ferit la tropa, efectivament. I encara s’acarnissa amb ella. Però el missatge que sortir al carrer a mobilitzar-se és massa arriscat ha quallat i no és fàcilment reversible. L’amnistia pactada no ho farà. Tot el contrari. El missatge és que, si tot va bé, aquesta vegada s’ha trobat una solució, però la propera millor no arriscar-se. Dit d’una altra manera: agafa el perdó i corre.
Punt final a la lluita antirepressiva. Evitar el conflicte amb l’Estat té un efecte desmobilitzador. Negociar amb el govern espanyol, en tant que suposa aparcar el conflicte, envia la gent a casa. Diguin el que diguin, assegurar-se la llibertat personal a canvi d’aparcar el conflicte comporta anestesiar la tropa. No sabem si s’ha acabat la repressió, però potser no queda ningú per mobilitzar-s’hi en contra.
