No és cap sorpresa, però la publicació a El Món de la gravació de l’esbroncada de Lluís Llach al sector crític de l’ANC en l’últim ple del Secretariat Nacional ha fet aflorar més que mai la divisió cronificada de l’entitat. L’Assemblea dels darrers temps ja s’identificava amb només una part de l’independentisme –per la decepció de molts independentistes no-alineats– i altres entitats fan la seva guerra a part. Però la constatació de la divisió interna amb les cartes obertes que s’han adreçat mútuament oficialistes/llachistes i crítics –que no tenen un líder concret, encara que des del Comitè Permanent s’assenyala Josep Costa–, confirma que l’entitat es troba en un carreró sense sortida, una situació que serà molt difícil de redreçar durant l’actual mandat, del qual encara queda un any i escaig. Tampoc és clar que les pròximes eleccions internes serveixin per trencar aquest bloqueig.
S’ha arribat a un punt en què uns i altres només generen arguments que persegueixen perpetuar l’enfrontament, encara que sigui projectant sobre l’adversari posicions que en realitat no manté, per poder-li criticar. De fet, el que passa a l’ANC és una representació a escala del que s’està produint en el conjunt de l’independentisme, una pulsió divisiva que tendeix a l’infinit, mentre els independentistes –que són molts més dels que es veuen i, a hores d’ara, dels que voten– esperen que en algun moment hi hagi un gir de guió, una iniciativa (re)constructiva que no arriba.
No es tracta de ser ingenus: la unitat per ella mateixa –de l’independentisme i de qualsevol moviment– no és útil si es fonamenta en un error. Però la divisió per ella mateixa és corrosiva. Les disputes que només serveixen per marcar territori –territoris minúsculs– desmobilitzen tant o més que la repressió de l’Estat. De fet, li rematen la feina a l’Estat. I no construeixen res. No hi guanya cap sector, hi perden tots.
