Fa una setmana que el president a l’exili, Carles Puigdemont, va anunciar que seria el candidat de Junts per Catalunya a les eleccions al Parlament del pròxim 12 de maig i que el seu objectiu era crear una llista àmplia amb l’objectiu de tornar a Catalunya si té els suficients suports per ser investit i restituït encara que pugui ser detingut. I per deixar ben clar el seu compromís va deixar clar que renunciava a encapçalar la llista dels juntaires a les europees. El més còmode hauria estat repetir com a candidat a les europees i esperar un altre moment més oportú, per iniciar el seu retorn, que ara ha hagut de decidir a correcuita, en només una setmana, arran de l’avançament electoral. Però, com diria John Lennon, “la vida és allò que passa mentre fas altres plans”. I, això, amb tota probabilitat és el que li ha passat a Puigdemont. No ho tenia previst, però la situació l’ha portat aquí.
La situació actual i el seu anunci de presentar-se a les eleccions dista molt a la que es va viure l’any 2021 quan Puigdemont va encapçalar la candidatura de manera simbòlica fent tàndem amb Laura Borràs, i van quedar tercers per darrere del PSC i d’Aragonès. Esquerra ha recordat aquest fet en diverses ocasions des que es va posar sobre la taula la possibilitat que l’expresident fos el candidat de Junts. Ara la situació és molt diferent de la de fa tres anys, tant pel moment com per les possibilitats de tornar, ja amb l’amnistia en marxa. Aquest cop sí que hi ha un compromís personal per tornar. I no fer-ho seria un suïcidi polític.
D’altra banda, haurem d’esperar a veure quin efecte té l’anunci de Carles Puigdemont a les enquestes que es vagin publicant, ja que les publicades fins ara s’havien realitzat abans de la conferència d’Elna. Sigui com sigui, el que està clar és que Puigdemont és dels pocs líders independentistes que encara manté intacte el seu prestigi i el seu lideratge, que, a més, estan directament connectats amb el Procés i l’autodeterminació. L’acte de dijous, amb una escenografia marcada pel blau fosc i un discurs molt institucional, n’és un bon exemple.
I què farà ERC si la llista de Junts+Puigdemont per Catalunya queda per davant seu? Acceptarà investir Puigdemont president si l’independentisme manté la majoria al Parlament? Segurament, aquesta serà una de les preguntes més repetides durant la campanya i, segurament, els republicans fugiran d’estudi reivindicant que el rival a batre són ells i el president de la Generalitat, Pere Aragonès. Sigui com sigui, si això passa, situarà Esquerra a la cruïlla de triar entre pactar amb els socialistes i Salvador Illa o intentar refer ponts amb Junts i pactar amb Puigdemont. I, de retruc, els republicans també hauran de triar entre els comuns o a la CUP. Però això ja és una altra història.
