Junts ha portat al PSOE al llindar del precipici, però sense trepitjar la ratlla vermella de la moció de censura amb PP i Vox. Carles Puigdemont ha escenificat, des de Perpinyà, que el socialisme espanyol està en minoria i que ocupa el poder, però que ha perdut la capacitat de governar. Un missatge que deriva d’un llarg llistat d’incompliments que el propi Puigdemont ha enumerat, un per un, per acabar concloent que “per fer el mateix, nosaltres no som els socis que busquen“, en referència -reiterada- a la posició de soci estructural d’ERC.
Però, en realitat, a qui ha menystingut Carles Puigdemont és a Salvador Illa. L'”estratègia de l’anestèsia” inclou, de manera implícita, l’actual Govern i el fet de ressaltar i enumerar meticulosament els incompliments de Pedro Sánchez recau, de forma inevitable, sobre el president de la Generalitat que està en exercici. El missatge de Puigdemont ha tingut la voluntat de col·locar un avís clar a l’opinió pública catalana: Si el PSC renuncia a prioritzar Catalunya i ERC ha acabat orbitant al voltant del socialisme català/espanyol… només queda Junts. Electoralisme de final de cicle.
És cert que Carles Puigdemont ha tingut l’habilitat de tornar-se a situar al centre de la política catalana i espanyola. Però l’efectivitat de les mesures que ha anunciat serà molt limitada. Pedro Sánchez podrà continuar governant i, al capdavall, el malestar de Junts ja s’havia expressat de forma reiterada des del grup parlamentari de Junts a Madrid. A partir d’ara, el govern del PSOE està, oficialment, en minoria. Només un gest, si es vol, però és que la política es fa amb gestos.
