Mai s’havia vist envellir les enquestes com després de l’anunci que va fer dijous passat Carles Puigdemont de la seva candidatura a les eleccions catalanes del 12 de maig. Ja ho va ser per les de 2017, amb la vergonya que estic convençuda va significar per a ell la inútil victòria de Ciutadans en una contesa polaritzada com mai de resultes de l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució pel tàndem, ara a la grenya, PP i PSOE. També va perdre, i aquest cop sense capacitat de liderar el Govern autonòmic quan els republicans van consumar el doble somni d’aconseguir la presidència de la Generalitat i foragitar-ne els seus enemics eterns. A més, que Vox hagi estat aleshores la quarta llista més votada, malgrat el silenci mediàtic que sempre els envolta, i que aquelles no eren les tenses eleccions de 2017, hi afegeix un punt més d’exasperació a la derrota (també per al PP, que aleshores es va quedar a un pas de fer-se l’harakiri).
Ara les coses són diferents, l’escenari té poc a veure amb aquell, i no pels mèrits del president Puigdemont, sinó per la seva sort política, semblant a la del president Sánchez, que ha fet que aquest li posi, en la safata dels 7 escons, no sols l’amnistia que li permetrà tornar a Espanya, sinó una actitud de general genuflexió del PSOE, que sense dubte farà difícil el camí de Salvador Illa per corroborar en la pràctica el que vaticinen les enquestes fins ara.
Però els escenaris de 2017 i 2021 han de ser recordats per aventurar que, malgrat que les enquestes no hagin pogut tenir en compte l’entrada de Puigdemont a la contesa, una part de l’electorat independentista està tan decebut amb Puigdemont com amb Aragonès o les CUP. L’augment aclaparador que va experimentar l’independentisme a partir de 2012 tenia a veure amb una convicció que havia anat creixent, de que era millor separar-se d’Espanya per aconseguir governs que de debò vetllessin per la vida i els interessos de la gent: una regeneració democràtica que s’allunyés dels partits tradicionals, de les seves endèmies i interessos. La crisi econòmica que s’estenia per Catalunya des de l’esclat de la bombolla immobiliària, les successives notícies de corrupteles, aquí i allà, la compra de la lectura interessada de la sentència del TC sobre l’Estatut (un nyap fins i tot en la versió “comprada” en el referèndum) van ser el millor context per a aconseguir que els regeneracionistes i els desafavorits s’afegissin als independentistes nacionalistes, eixamplant per primer i fins ara únic cop la base d’aquesta posició fins a significar més de la meitat de la població catalana.
Molts d’aquests independentistes de tall més racional i segurament també part dels emocionals, van (creure) comprovar en els fets d’octubre a la vegada dues coses: la força de la gent i la importància de tenir governants sòlids. Aquell cop els hi van fallar, qui els convencerà que aquells mateixos actors facin ara el que no van ser capaços de fer aleshores? Això tampoc assegura res a Salvador Illa, que abrandarà el seu discurs contra els que, fins fa quatre dies, va descriure com aliats en la conciliació entre Catalunya i (la resta d’) Espanya i ara, en ser enemics, deixarà sense suport argumentatiu la posició de Sánchez, ara sí més que versemblantment abocat a convocar eleccions. Perquè, guanyi qui guanyi, algú quedarà fora de l’equació catalana de govern, i qualsevol d’ells és necessari per mantenir-lo a la Moncloa.
