Hi ha dues candidatures renovadores d’ERC i el resultat de la votació està obert. O entreobert, perquè Junqueras té un considerable avantatge numèric. Molta gent prediu el seu triomf. La major part de la militància decisòria sembla pensar que no hi ha res més renovador que el continuisme. Sobretot, si es presenta com a continuisme en la lluita per alguna cosa per la qual no s’ha mogut un dit: la independència.
La perspectiva de plàcida renovació a més glòria del líder es va enterbolir de sobte amb el lleig assumpte dels protocols. Junqueras va saltar com picat per un alacrà i, amb ell, molts significats seguidors, atribuint la notícia a una maniobra de la tenebrosa estructura B del partit.
L’Agència Catalana de Notícies es fa portaveu de l’antre infame de l’estructura B! A més de matar el missatger, cal desprestigiar-lo. Un merder que no s’arregla oferint la presidència del Consell Nacional a Helena Solà, especialment quan s’acusa la candidatura de Foc Nou de ser part de l’estructura B. Els ànims s’enfronten encesos i resulta difícil pensar que, després de la batalla, hi pugui haver una reconciliació.
És insòlit i pintoresc que els dos partits independentistes s’hagin proposat la renovació i presentin com a capdavanters els que manaven en allò que ara diuen voler renovar. El continuisme que representa Junqueras s’emmiralla en el que presenta el president Puigdemont, que ha coronat la seva accidentada fugida endavant retornant als orígens, a la casa del pare, al partit. La cerimònia la va presidir el venerable vell de la muntanya amb el seu missatge inalterat: la independència ara no toca. El dia de la marmota, l’eterna tornada, la serp que es mossega la cua. El símbol de l’independentisme català és l’uròbor.
La demanda de confiança és un toc d’atenció del president Puigdemont, fart que se’l menystingui en la política espanyola. Junts va renunciar al seu dia a encapçalar l’oposició a Catalunya perquè el president a l’exili jugava la partida al terreny espanyol. Però el terreny espanyol no li atorga la condició de contrincant. Ni Sánchez ni Illa han reconegut de fet, amb una simple protocol·lària visita, la legitimitat del títol que ostenta, com sí que ho fan amb els altres expresidents.
La qüestió de confiança és un avís, fins i tot una amenaça, de retirar el suport al gobierno si aquest incompleix, tenint en compte que les famoses converses discretes de Suïssa no semblen avançar. El problema és que un dels incompliments del govern és la tramitació final de la llei d’amnistia. Sense aquesta, el president Puigdemont no pot tornar a Catalunya, al capdavant del seu partit, a fer allò que va dir que deixaria de fer si Illa era investit president: política.
La negativa a plantejar la qüestió, que és prerrogativa del que la demana, deixa els de Junts, en principi, amb les mans lliures per abstenir-se o votar en contra en alguns punts claus per al gobierno. Per exemple, els pressupostos generals de l’Estat. El gobierno compta que s’aprovaran, però una abstenció de Junts seria el seu probable fracàs i un vot en contra, fracàs segur.
És un assumpte seriós, però no necessàriament terminal. El president Sánchez pot prorrogar els PGE del 2024, que ja eren una pròrroga del 2023. S’ha revelat un guerrer tenaç. La seva manifesta voluntat de mantenir-se en el càrrec, contra un assetjament a tots els fronts té els analistes bocabadats. I, calla, que encara parla de guanyar les eleccions de 2027.
El que sí que sembla segur és que, si Junts retira el seu suport sistemàticament, o passa a la negativa, a l’oposició, el gobierno acabaria per caure i hi hauria eleccions anticipades. No caldria una moció de censura, que és la veritable intenció de Junts, segons els republicans: una moció de censura de la dreta. És un plaer veure la seva germanor. Rufián ho afirma sentenciós: Junts farà president Feijóo. I el president Sánchez rebla el clau: l’alternativa són el PP i VOX, que és la justificació més breu del vot del mal menor. Ves per on, el destí ha volgut que depengui de Junts la demostració definitiva de la dita que, per a Catalunya, el PSOE i el PP són el mateix. Per ERC, no és així. Sobre el seu independentisme plana sempre l’ombra de l’iberisme. La qüestió és si ho són per a Junts i si gosaran comprovar-ho
