Quedaríeu espantats de la veritable quantitat de diners que esmercen els partits (directament o indirectament) per saber què diantre podria votar la gent. Aquesta és avui la pedra filosofal per assolir el poder. Quant costa? “El que calgui!”, afirmen sense embuts aquells que remenen les cireres. Una altra cosa, és clar, és que puguin reunir els recursos desitjats, tot i que fan qualsevol cosa per fer-ho efectiu. Sobre qui paga les factures, són figues d’un altre paner.
Les xifres poden arribar a ser indecents, però sovint sembla que són calés llençats a la paperera. Contracten pel preu que calgui qui pugui esbrinar quins mecanismes mentals són els farien dipositar en una urna la papereta del partit o candidat que paga els honoraris. Proliferen els experts en la matèria, i els més destacats pugen la seva cotització fins a nivells estratosfèrics. Saben que els ho acabaran pagant, simplement perquè tenir el poder “no té preu”.
No és casual doncs que proliferin darrerament els llibres de molts d’aquests professionals que es dediquen a la qüestió de la qual parlem. Són pàgines dedicades a descriure comportaments electorals col.lectius, elaboració de perfils sociològics dels votants, fórmules per “vendre” el missatge del candidat… Tot plegat, allò que envolta les campanyes electorals dels grans partits i que, si ho valorem per la literatura que genera, ha esdevingut gairebé una ciència. En uns hi ha més rigor i profunditat psicològica que en altres, és clar.
Un d’aquests assajos recomanables és el del consultor polític uruguaià, Daniel Eskibel, que duu un títol suggerent: Como usar la psicologia para lograr poder político. En les seves planes, l’autor descriu acuradament la seva experiència professional durant vint-i-cinc anys dirigint més de cent campanyes electorals. Dels seus raonaments, hom dedueix que desxifrar l’ànima del votant continua essent el repte més magnífic. “És la psicologia, estúpid!”, hauríem de dir a partir d’ara. No és cap casualitat que Carles M. Espinalt, des de finals del franquisme, s’afartés de repetir, de viva veu i per escrit, que el polític “abans que res, ha de ser un gran psicòleg”. Quin aspirant a polític a Catalunya ho té present?
Fa pocs mesos mantenia una entrevista amb un dels homes de confiança d’un dels dos o tres polítics més importants del país. Vam parlar del nul coneixement que tenen els actuals dirigents polítics de la psicologia col.lectiva del poble al qual representen. Textualment, li vaig dir: “Si ara mateix demanem als 135 diputats del Parlament que escriguin un article d’un sol full (i amb un mínim rigor) sobre com són els catalans, amb els dits d’una mà en sobrarien el nombre dels que sabrien fer-ho”. Va assentir amb la mirada.
Els assessors poden fer una valuosa feina, però no fan miracles. Qui s’ha de guanyar el cor del votant és el candidat. Com fer-ho sense conèixer la seva ànima? El mateix Eskibel reconeix implícitament la crisi de polítics actual quan afirma “el vot pel mal menor està molt estès per tot el món”. Sembla que ningú no pugui convèncer. Només saben espantar sobre el perill del contrari i fomenten el vot de la por perquè els espantats no creen problemes.
Aquest simple mecanisme psicològic del votant és el que obre les portes de la mediocritat. No aspirem que guanyi el més capacitat (no en veiem cap), simplement que ho faci qui menys fàstic, o menys pànic, ens fa. Heus ací la fórmula perfecta per podrir qualsevol democràcia. Si els de dalt són uns poca-soltes o uns desequilibrats, com acabarem els que estem per sota? Ens bombardegen mediàticament amb tota mena de crisis. Climàtica, migratòria, de l’habitatge… Però ningú no vol parlar de la pitjor de totes: la crisi de líders polítics.
