Hi ha dues maneres de reformar la Constitució espanyola, segons quin sigui el títol o article que es vol canviar: la via ràpida (regulada per l’article 167) i la lenta (article 168), que inclou dissolució de les Cambres, noves eleccions i referèndum. Totes dues, però, tenen una cosa en comú de partida: sense una majoria de dos terços del Congrés de dipùtats no es pot ni iniciar ni culminar la reforma. Això vol dir que la reforma és impossible sense la participació dels dos grans partits espanyols, PSOE i PP. Si un dels dos no hi juga, el joc ni tan sols comença.
Qualsevol intent de resoldre el conflicte català a través de la reforma constitucional està, per tant, condemnat al fracàs abans de començar. Amb el PP simplement no s’hi pot comptar. Segur que Xavier Domènech ho tenia ben present quan va escriure aquest interessant article per al diari Público, perquè l’ex dirigent dels comuns no fa referència ni als processos constituents ni a l’horitzó republicà a Espanya (recursos retòrics habituals de l’espai dels comuns) i es limita a fer una proposta pràctica per a l’endemà de les pròximes eleccions espanyoles que, si no hi ha un accident polític, seran al 2023.
La proposta de Domènech és senzilla d’enunciar. En cas que no hi hagi majoria absoluta del PP+VOX,i per tant el PSOE estigui en disposició de formar una majoria de govern, cal que Podemos, els independentistes, els sobiranistes i fins i tot els regionalistes actuïn com un bloc històric (l’expressió és meva) i negociïn amb el PSOE la investidura i el programa de legislatura a partir d’un paquet d’avenços democràtics i territorials que es pugui aplicar a base de reformar Lleis Orgàniques per majoria absoluta, és a dir sense comptar per a res amb el PP. Domènech cita lleis com la del Poder Judicial, la de Referèndums, la del Constitucional o la de Finançament. La tesi de fons de Domènech és que si cadascú negocia amb els socialistes pel seu costat, qui acaba guanyant és l’agenda immobilista del PSOE, que juga amb la por– justificada– d’un govern de la dreta extrema. En canvi, actuant conjuntament, Podemos, independentistes i sobiranistes tenen capacitat d’imposar una agenda de canvi real. Una capacitat que es recolza en la manca de pactes alternatius per al PSOE, donada la desaparició de Ciutadans. Crec que és una bona anàlisi i una proposta factible, sempre i quan no es vulgui jugar al com pitjor, millor.
Com a independentista, però, el que més m’ha cridat l’atenció de l’article de Domènech és que, sense dir-ho, significa un aterratge a la realitat. No només no existeix un horitzó constituent i de República a Espanya, sinó que l’únic horitzó possible és obligar el PSOE a reformar lleis orgàniques, i això sempre i quan Podemos, independentistes i sobiranistes actuïn com un bloc monolític. És l’assumpció implícita que cap canvi plurinacional a Espanya té possibilitats d’esdevenir estructural, o bé perquè el PSOE només es mou en la direcció correcta si conjunturalment depèn de Podemos i els independentistes, o bé perquè quan les eleccions les guanyi el bloc PP+VOX (i qui diu que això no pot passar ja al 2023?) tot allò que s’hagi construït serà desballestat i triturat.
De l’actual majoria independentista a Catalunya en forma part molta gent que hi ha arribat no tant per pulsió patriòtica, sinó per la convicció que la reforma democràtica i plurinacional d’Espanya és impossible. I en aquesta mina encara hi ha molt carbó per extreure. Sobretot si es fa cuidadosament.
