S’ha obert una competició entre Podemos i Sumar a veure qui fa la proposta més llaminera. La cursa l’havia iniciada Pedro Sánchez i els seus centenars de milers d’habitatges a preu de ganga que ha fet sortir de la txistera en les últimes setmanes, però l’ha culminada dient que amb recursos ICO es finançarà una part de la hipoteca dels joves. Potser ho ha dit perquè Yolanda Díaz va ensucrar fa dies el seu públic amb la proposta de concedir 20.000 euros a cada persona que arribes als 18 anys, tot afirmant que trauria els 10.000 milions anuals que costaria la broma de no sé quin nou impost sobre uns rics amb, i això no ho pensa, gran capacitat per fugir d’estudi. La mateixa tendra Yolanda proposa ara que ningú pugui comprar més d’un habitatge el que en el fons significarà que les parelles amb possibilitat de tenir-ne dues faran ara sempre la separació de béns per tal que un sigui titular de la casa habitual i l’altra, de la de vacances. Ningú sembla pensar en els efectes col·laterals de les mesures, ni en el fet que l’enginyeria financera sempre va una passa per davant… com els hackers.
Ara Podemos es despenja amb la seva voluntat de privatitzar les residències.
S’ha de dir que entre totes les bajanades sentides aquesta setmana aquesta és la que té més fonament, probablement perquè al darrere de la formació morada continua essent l’únic cap brillant de tota l’esquerra espanyola, Pablo Iglesias. Tanmateix, la proposta ha de ser analitzada en profunditat, i si ben cert és que existeix un fosc negoci amagat en la gestió d’aquelles residències privades en mans de gent que ni és del sector ni té altre objectiu que treure’n el màxim benefici amb el mínim esforç per als seus inversors, no tot el sector privat és igual, i la mala gestió no és patrimoni de les residències privades com en general no es demostra en altres àmbits del sector públic. Una sana competència amb l’obligació de retre comptes i un control de qualitat basat en la transparència podria fer aquest sector econòmic un “win win” per a tothom.
L’assumpte, malgrat l’opacitat que hi regna i que afecta l’incompliment de mesures en la gestió de les residències geriàtriques fins i tot ja imposat des de la Unió Europea, és cada cop més actual, perquè augmenta dia a dia el nombre de persones que arriben a edats avançades i no sempre amb autonomia suficient com per no dependre de les cures dels altres o per poder queixar-se si aquestes cures no es donen. És això el que fa encara menys comprensible la manca de voluntat política en resoldre el tema i l’absència de responsabilitats aplicades a aquells gestors públics que no hi troben solucions i fins i tot palesament han fallat, provocant el dolor de les famílies per la mort de moltes persones afectades, i una general vergonya per la manca de justícia social. A casa nostra en vàrem tenir durant la pandèmia greus exemples, però sobre tot allò, com sempre, ha caigut un dens silenci. Si pensem per un moment en les promeses que ens han començat a fer els polítics en campanya, potser caldria recordar totes les vegades que han vingut seguides d’un incompliment.
3
