Ha estat un encert o un error celebrar la cimera hispanofrancesa a Barcelona? Jo penso que una equivocació, tant des del punt de vista de l’Estat com del de la mateixa Generalitat de Catalunya. Ignoro en aquests moments com estaran titulant els mitjans francesos i com apareixeran en les seves edicions d’aquest divendres, però apostaria perquè una part del protagonisme se l’emportarà el soroll de la manifestació, la sortida de l’esbroncat Junqueras de la mateixa i, en el fons, l’escàs protagonisme d’un Pere Aragonès que s’ha limitat a donar la benvinguda i poc més als seus dos hostes i als ministres de tots dos, mentre la sensació d’incoherència entre el que es feia en els salons oficials i el que ocorria al carrer s’incrementava.
No parlaré dels assoliments que, des del punt de vista del Govern central espanyol, s’hagin aconseguit a la cimera que han protagonitzat Pedro Sánchez i Emmanuel Macron (i gens Aragonès): crec que, si hi ha algun beneficiari d’aquesta trobada, aquest és Sánchez, que es va acostumant a ser el centre d’aquestes ‘photo opportunities’ que tan rendibles li seran davant les eleccions generals a celebrar probablement al desembre. I, si hi ha uns perdedors, aquests són els partits independentistes catalans, que han ofert una imatge de divisió i desgovern realment notable.
Clar que, no sent independentista (i ni tan sols català), suposo que teòricament hauria d’alegrar-me d’aquest ‘fracàs’, entre cometes, clar, de Junts, ERC, la CUP i altres organitzacions que han sortit a manifestar-se. Sis mil persones, segons les estimacions de la guàrdia urbana barcelonina, congregades per a cridar que el ‘procés’ no està mort (contra el que es pretén divulgar des de La Moncloa) no és gran cosa, la veritat, donada l’ocasió. Que el ‘procés’ estigui vivint hores glorioses no sembla molt cert, ni tan sols encara que el president de la Generalitat ho afirmés molt categòrica i seriosament en una entrevista amb Le Monde, que continua sent una espècie de Bíblia del periodisme i de l’opinió pública gals.
Personalment, de cap manera m’alegro. Penso que l’ocorregut aquest dijous a Barcelona redundarà en contra d’una trajectòria de diàleg, encara que sigui a empentes i rodolons, que s’havia iniciat, amb cost per a tots dos però amb possibles resultats positius al meu entendre, entre Sánchez i Aragonés.
Vist, com jo ho veig, des del desapassionament (i, clar, des de Madrid, que dona sempre una altra perspectiva), no ha estat una bona jornada, ja dic, per a gairebé ningú, i menys encara per a aquest diàleg. I tampoc em sembla positiu que els presumptes assoliments i avanços de la cimera, si és que n’hi ha hagut realment, hagin quedat minimitzats pel baluern circumdant a Barcelona.
Una llàstima, d’altra banda, perquè la ciutat, i Catalunya en general, és magnífica terra d’acolliment per a esdeveniments internacionals, com tantes vegades s’ha demostrat. Però ara, parafrasejant la frase famosa de l’assessor de Clinton, “és la política, estúpid!”, i a ella, en la seva pitjor versió, cal rendir-se.
El noticiós és, doncs, quan en l’aire queda el dubte hamletiana de si la qüestió és que el ‘procés’ segueix o si s’ha fet fallida d’alguna manera. I em sembla que aquest dubte, aquesta indefinició, les incoherències i la falta d’una planificació clara són coses que donen sempre mal resultat en política. A Barcelona, a Madrid o on fos. Excepte, clar, per a qui pesca en riu regirat per a engreixar la seva cistella. És a dir, el pescador Sánchez.
9
5
