Des que hi ha diaris digitals –nadius, com és El Món, o versions digitals de publicacions en paper–, els periodistes hem passat d’especular sobre quins són els temes que més interessen als lectors a saber del cert, minut a minut, què llegeixen. I els que treballem en mitjans en català hem descobert que almenys a aquests lectors els interessa molt, moltíssim, qualsevol informació sobre la llengua. Amenaçada, maltractada i en retrocés, però encara molt valorada. Per alguna cosa ha sobreviscut al llarg dels segles amb enemics poderosos en contra, i no només ha sobreviscut sinó que ha donat una literatura brillant i vibrant. I per alguna cosa, en l’última setmana, alguns dels continguts més consultats d’El Món han estat la notícia sobre el jove madrileny que ha explicat a la xarxa que s’ha tret el C2 de català perquè ha volgut, el reportatge sobre la mort lenta del renec en català i la notícia sobre un llibre que recull dites i frases fetes i n’explica l’origen.
Paral·lelament a aquest interès, i a la preocupació per l’operació dels jutges per acabar amb el que quedava de la immersió a l’escola i els abusos que denuncia la Plataforma per la Llengua, hi ha, precisament, la desintegració de la llengua que tots els elements que la pressionen aconsegueixen. Lenta però inexorable. Per això diem “joder” en lloc de dir “hòstia santa” o “zasca” en lloc de “calbot”. Per això no tenim presents i no fem servir les frases fetes i expressions (antigament) populars. Per això cada vegada fem servir menys l’adjectiu quantitatiu gaire i el substituïm per molt o massa, i ens fem un embolic amb els pronoms febles, que els nostres pares i avis dominaven de manera natural, per transmissió oral, sense ni saber què eren perquè a l’escola no s’ensenyaven.
El problema del català no és només el 25% de castellà que intenten imposar els tribunals, ni els aspirants a funcionaris que es rebel·len contra “el puto C1″, ni els policies disposats a denunciar qui intenta parlar la seva llengua. També ho és que la pressió global fa que els parlants oblidin què és aquesta llengua, que és molt més que la norma. N’estan perdent l’essència, el que la singularitza, en una onada que els empeny a substituir-la per una acumulació d’expressions calcades del castellà –i de l’anglès– que es fan servir amb paraules que són al diccionari en català. I, com ha passat sempre, la batalla en aquest front –enmig de la pressió inèdita de l’imperi audiovisual del castellà i l’anglès– és feina dels parlants.
