Aquest agost ha saltat la polèmica sobre l’intent d’un obscur Foro de profesores de sabotejar la carrera professional d’alguns acadèmics catalans. Amb una estratègia híbrida que recorda la inquisició i el KGB, aquest espai conformat per ideòlegs del nacionalisme espanyol, amb un ampli suport econòmic (que no surt a la seva plana web, encara que sense el qual difícilment podrien desenvolupar la seva activitat), aquest espai desenvolupa una mena de tasca de “policia patriòtica” que tracta d’influenciar en la comunitat universitària per evitar debats sobre Catalunya i reprimir els investigadors independentistes.
No cal tenir massa imaginació per entendre els seus mètodes: una guerra bruta que intimidi les redaccions d’algunes revistes de prestigi, inventar-se coses sobre acadèmics catalans, probablement condicionar algunes universitats amb pressions diplomàtiques o econòmiques, i tot allò que miri d’evitar un debat completament legítim sobre el dret d’autodeterminació i el caràcter repressiu de l’Estat espanyol. Ho hem vist sovint. Espanya és capaç de gastar carretades de recursos per emblanquinar les seves abundants vergonyes. A tall d’exemple, és ben sabut que la diplomàcia espanyola va amenaçar amb retirar els fons d’una càtedra a Georgetown fins que va aconseguir fer fora la reputada economista Clara Ponsatí, s’han produït multitud de pressions diplomàtiques per evitar actes i debats sobre la qüestió catalana a un munt d’universitats, i no falten mai empleats de les ambaixades per muntar algun “numeret” lamentable cada vegada que algun defensor de l’autodeterminació agafa un micròfon a qualsevol facultat. En aquest sentit, malgrat que aquests mètodes poc subtils puguin funcionar “d’aquella manera”, –el prestigi espanyol continua enfonsant-se– no és massa diferent del que fan altres “democràcies exemplars” com la de Turquia o les autocràcies del Golf. Servidor de vostès ho ha pogut comprovar més d’una vegada en reunions internacionals i ha copsat l’antipatia de la supèrbia, gairebé colonial, amb què es mouen per Llatinoamèrica.
Tot plegat, això no és ni la punta de l’iceberg dels esforços que fa Espanya per tirar endavant una guerra psicològica, ideològica, discursiva, en contra del nostre país, complementària a la guerra bruta contra el nostre país i els nostres interessos econòmics. El filòsof Edgar Straele és un dels “caçadors de mites” més actius davant de l’intent, entre ridícul i desesperat, del món acadèmic i editorial espanyol de ressuscitar l’arnada historiografia nacionalista espanyola. Personatges com Elvira Roca Barea, Pío Moa, Arturo Pérez-Reverte semblen tots disposats a fer una mena de sessió d’espiritisme per invocar l’esperit del ranci i desacreditat discurs essencialista espanyol, creat a mitjans del segle XIX i aprofitat pel franquisme, amb conceptes com “Reconquista”, el sentit teleològic de la unitat, l’essencialisme castellanocèntric o el revisionisme més descarat sobre el paper espanyol sobre el colonialisme, l’esclavitud, la repressió interior, el franquisme o la Transició. Ara que amb l’assassinat de la seva filla, s’ha parlat a bastament de la influència d’Aleksandr Duguin com a un dels inspiradors de l’ultranacionalisme rus, s’ha de dir que aquests “influencers” de Putin coincideixen sospitosament amb la cosmovisió i projectes totalitaris d’aquests nacionalistes “no nacionalistes” espanyols.
I aquests són precisament els mateixos que han tirat endavant tota una campanya ben organitzada, amb gran suport dels mitjans i de la classe política, contra el nacionalisme català que és presentat com a “supremacista, lazi” (sic!) des de la dreta, mentre que alhora “burgès” des de d’una esquerra addicta a l’obediència. Una campanya per terra, mar i aire que convenç a uns espanyols delerosos d’ésser convençuts i que arriba a confondre a molts catalans, per la insistència del missatge, per una estúpida tendència a la credulitat, i també per una certa deixadesa negligent entre els ideòlegs catalanistes i el segrest d’uns mitjans de comunicació públics i privats, sotmesos a una mena de 155 permanent que mira de silenciar l’independentisme o de presentar com a perillosos els independentistes no resignats.
I tanmateix, és increïblement fàcil rebatre totes aquestes mentides repetides mil i una vegades a la goebelsiana manera. Catalunya no és cap país excepcional. No és cap poble escollit ni maleït. És una vella nació d’Europa amb les seves virtuts, els seus múltiples defectes, les seves misèries històriques i una heroica voluntat de resistència. Ara bé, és un país normalet sense altre trauma que ser ignorat els dies parells i blasmat els senars i d’estar lligat –semicolonialment– a una de les nacions més fosques d’Europa. Un país petit, de vocació europea, amb un cosmovisió liberal i llibertària, amb un dels índexs més elevats d’esperit democràtic, integració de la diferència, permeable a la novetat i respectuós amb la diversitat. Catalunya, a diferència del que presenta la propaganda elaborada als laboratoris d’idees madrilenys, és un país radicalment antifeixista, no pas per mèrit propi ni per cap mena de superioritat moral, sinó perquè el feixisme és profundament anti-nosaltres.
No hi ha, per tant, gaire problema amb Catalunya, un país que “necessita millorar”, sinó una Espanya que funciona, a la pràctica, com un Lord Voldemort europeu. I aquesta metàfora harrypotteriana no és gratuïta, és, d’acord amb una llegenda negra no tan llegenda i sí fosca, fonamentada en els tèrbols crims del passat amb efectes perdurables en el present. Si Voldemort fonamenta el seu poder en l’assassinat i en una guerra d’extermini contra tot oponent, Espanya es basa en una llarga col·lecció de crims, i molt especialment en l’holocaust del segle passat. I no, no és exagerat. L’”holocaust espanyol” és el terme que fa servir el reputat historiador i hispanista Paul Preston, que en l’extens llibre homònim de prop de mil planes fa un repàs prou exhaustiu de com la violència d’un grup de militars africanistes i de grups benestants de feixistes va perpetrar un genocidi a gran escala contra la població civil. Un genocidi que s’enceta abans que comenci oficialment la pròpia guerra civil, i que continuarà molt després que acabi. Un genocidi que compta amb prop de cent-quaranta mil desapareguts, més de cent-cinquanta mil morts per la repressió política, l’exili de més de mig milió del que serien les elits intel·lectuals, polítiques, sindicals, administratives, l’empresonament de més de mig milió d’oponents polítics i la modelació d’Espanya com a una gran presó a cel obert. Un genocidi que fins i tot va arribar a impressionar al mateix Himmler, que de visita a l’Espanya franquista, li semblava absurdament cruel.
Quan parlem d’holocaust espanyol no estem fent cap exageració. Segons l’historiador Ismael Saz, la venjativa repressió espanyola va ser més dura i estadísticament superior a la suma de l’aplicada per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista contra la seva pròpia població. Els mitjans, la cultura, el món acadèmic obvia, a més, que durant la guerra civil es van cometre crims de guerra terribles, com ara les represàlies indiscriminades contra pobles sencers, els càstigs col·lectius, l’ús d’hostatges, l’assassinat generalitzat de familiars, afusellaments massius contra població civil (com els 4.000 assassinats a la plaça de braus de Badajoz) i les violacions sistemàtiques com a arma de guerra per les tropes colonials, falangistes i carlins amb la intenció de generar terror. I a això, afegint els bombardejos contra població civil, destruccions sistemàtiques de poblacions, tortures, vexacions, humiliacions i tot el repertori inimaginable de la casa dels horrors. S’afegeix, a més, un robatori a gran escala, de les propietats dels republicans, que mai no han estat restituïdes, i que representen bona part del poder econòmic dels propietaris actuals del país.
És cert que en la zona republicana es van cometre crims, assassinats i actes execrables. La diferència és que la major part van ser comesos en el moment en què la legalitat va col·lapsar i persones i grups revolucionaris van aplicar polítiques de venjança molt lligades a la repressió que la pròpia república va cometre contra els sectors més vulnerables. I que al cap de pocs mesos la maquinària administrativa republicana va aturar aquestes accions, les va dotar de certa legalitat, va perseguir bona part dels criminals, i la pròpia República va fer un gran esforç per identificar els morts (i que posteriorment el règim franquista va completar amb exhaustivitat la tasca), cosa que contrasta amb la deliberada ocultació dels morts franquistes, fins al punt que avui s’estima entre 114.000 i 140.000 els desapareguts, un crim de guerra perdurable, i que representa el segon país del món, rere la Cambotja de Pol Pot, amb el major nombre de desapareguts.
La Transició no va canviar absolutament res. De fet, podem fer la broma macabra que el “règim del 78 és el règim del 39 multiplicat per dos. Cap criminal de guerra va ser jutjat. Els descendents de les víctimes han hagut de recórrer a la justícia internacional per tractar de perseguir a personatges com Martín Villa, per jutjar-lo per bona part dels crims impunes de la Transició. No s’ha investigat res. Les lleis de memòria històrica, inclosa la darrera, no contempla cap comissió de la veritat, cap aclariment dels crims, cap exercici de memòria que permeti una catarsi necessària per honorar el patiment de les víctimes i que assenyali amb noms i cognoms els milers de monstres que van construir l’Espanya vigent. Emilio Silva, president de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica té clar que les elits polítiques actuals, que inclouen també el PSOE, continuen essent els descendents dels franquistes que es van apropiar de la totalitat de l’Estat i el poder real, i per tant, els darrers interessats a què es conegui la veritat. De fet, l’èxit del franquisme és tan bèstia que es considera normal que hi hagi partits obertament feixistes que reivindiquin la violència apocalípitica sobre la qual se sustenta la pròpia idea d’Espanya. No exagero: els símbols que representen aquesta Turquia occidental: himne, bandera i monarquia, són exactament els mateixos que bombardejaven innocents i consideraven a jornalers i classes treballadores com a subhumans – untermensch, segons l’original nazi– que calia exterminar. I només cal recórrer a les fonts originals –com ara els discursos de Queipo de Llano, enterrat ignominiosament a la catedral de Sevilla– com a proves documentals.
Catalunya no és cap problema. És un país europeu normal, que va estar al costat de l’ideari il·lustrat de valors democràtics i que és ferotgement antifeixista. La mala sort és que va quedar del costat de l’únic règim nazi que no va ser derrotat a la segona guerra mundial, i que no ha fet cap procés de desnazificació. Servidor de vostès, que no té una gran cosmovisió nacionalista i que creu fermament en la necessitat de crear una identitat europea cosmopolita i il·lustrada, sempre ha defensat que l’independentisme és precisament la resposta democràtica per trencar amb un règim feixista. Que l’independentisme, un independentisme perseguit i reprimit, no deixa de respondre a la naturalesa harrypotteriana d’acabar amb Lord Voldemort. I, ara per ara, tenint en compte que fins i tot bona part dels descendents dels perseguits arreu de l’Estat van arribar a Catalunya on van trobar un ambient antifranquista, via contaminació dels mitjans, compren el relat dels “foro de profesores” (o forocoches, tant fa), considera que la independència representa, fonamentalment, una causa moral. La manera més efectiva de lluitar contra el mal absolut que representa el feixisme sota les seves múltiples formes. I això no ho hauríem d’oblidar cara a aquest onze de setembre i aquest primer d’octubre. I hauríem de recordar-ho a uns partits que semblen haver oblidat de quin és el motiu pel qual van ser votats, i que ignoren perillosament que al davant no té una democràcia plena, sinó a Voldemort.
29
4
