L’endemà de la gran manifestació de la Diada de 2012, el govern que encapçalava Mariano Rajoy va decidir desencadenar el que després s’ha conegut com a Operació Catalunya, una allau d’accions encobertes que va implicar diversos ministeris -especialment Interior i Hisenda, però no només-, amb la col·laboració, estreta i subordinada, de la major part dels mitjans de comunicació de Madrid i el seguidisme acrític de molts dels de Barcelona. Està fora de qualsevol dubte raonable que el lideratge de l’Operació Catalunya l’exercia el ministre Jorge Fernández Díaz i que era ell mateix qui reportava a la cúpula del Govern espanyol, amb Mariano Rajoy perfectament al cas de cadascun dels moviments.
Es tracta d’un cas espectacular de prevaricació massiva, amb malversació de grans quantitats de diners públics, espionatge extensiu, utilització de fake news de forma estructural i multitudinària, amenaces mafioses, corrupció policial i judicial, confiscacions abusives, construcció de proves i destrucció de reputacions en base a mentides distribuïdes per canals oficials… També es va treballar per alterar el resultat d’un bon grapat d’eleccions a Catalunya i, encara ara, diverses instàncies judicials acusen persones de delictes que van canviant a voluntat de la conveniència política del PP. En definitiva, estem parlant de delictes gravíssims que s’han mantingut, de forma continuada, durant una dècada llarga i que encara pressionen i condicionen l’activitat política a Catalunya i a la resta de l’Estat.
De totes aquestes accions, gravíssimes, no se n’ha investigat cap ni una. De fet, l’únic que està sota la lupa és un responsable de duanes francès, Jean-Michel Pillon, que va ser subornat amb fons reservats espanyols (sembla que 50.000 euros) per tractar de destruir Xavier Trias amb comptes falsos a Suïssa i què ara té una investigació oberta a la República veïna. La justícia espanyola, per contra, no veu cap delicte a la banda ‘patriòtica’ del conflicte.
Tot plegat ha passat gràcies al silenci còmplice de PSOE/PP i a la fúria nacionalista dels mitjans de comunicació de Madrid, tan ‘patriòtics’ com la policia i els jutges. I, també cal dir-ho, al provincianisme demofòbic de l’unionisme català que, almenys en part, ha estat una simple palanca de la repressió ideològica que ha patit aquest país.
