Tothom sap que anar a tots els partits del Barça al Camp Nou és un conyàs. El soci o aficionat del Barça, especialment amb el relleu generacional, com a molt, té un abonament a Movistar o a DAZN (això si no va a veure els partits al bar) i paga 200€ per l’experiència de veure un Barça-Madrid en directe, com pagaria 300€ per una nit a un parador amb esmorzar o per anar a un concert de la Shakira.
Al contrari del que ahir ploriquejava Xavi Valls a l’Esport 3, mesures com aquesta són les que permeten que el Barça continuï essent dels socis. Perquè suprimir excepcionalment aquesta temporada l’abonament per un passi de temporada no només es regeix per una lògica bàsica d’oferta i demanda (hi haurà menys localitats a l’Estadi Lluís Companys de Montjuïc, i per tant és evident que el soci i l’aficionat estarà disposat a pagar més per entrada), sinó que és una decisió que, sempre juntament amb d’altres, permet mantenir la sobirania del club, cosa que no passaria si per eixugar deutes hagués de vendre capital al primer xeic que passa.
Donar més valor a un dels principals actius del Barça, la venda d’entrades i l’experiència del Camp Nou, permet que els socis continuïn podent decidir, per exemple, si volen que el proper president del club (i no Joan Laporta, que està complint el que portava al programa en aquesta matèria) posi preus populars (sic) a les entrades d’un club que ha de competir amb els principals clubs europeus, i per tant, també hi ha de competir en finançament. O si directament volen que deixi de ser un club de Champions i ho sigui d’Europa League, o ni això, que potser ho prefereixen abans que apujar preus. Està en la seva mà i, per tant, insisteixo, això indica que el club continua essent propietat dels socis. Tot plegat, sense comptar que no seria estrany que aquest anunci fos un reclam més per seduir creditors i sponsors, dues vies de finançament imprescindibles per a Barça. I els sponsors no volen que els vegi sempre la mateixa gent.
Un abonament no és un dret del soci, no ha de tenir preus populars. Perquè si la cosa va de veure l’equip jugar, com una activitat associada a la cultura catalana i als valors cívics de l’esport, els no abonats poden fer-ho a preus tan populars com 50 euros en un Barça-Almeria. Poder anar a tots els partits per un preu mitjà per partit de 35 euros, amb una llista d’espera de 50.000 persones i un deute enorme és un privilegi que no s’entén en una conjuntura de crisi com l’actual. Un privilegi que, dit sigui de pas, va alimentar el nunyisme, incloent el bartorosellisme que va restringir l’entrada de nous socis als que tenien vincles familiars amb els ja existents com si fos una secta, per fer dumping a noves generacions de socis. I els grans beneficiats en van ser la casta autonomista catalana que els havia d’assegurar la cadira durant molts anys. Suposo que a alguns els sonarà d’alguna cosa aquesta manera de fer.
Veure el Barça jugar en directe, en definitiva, ha de tenir un preu dins dels estàndards dels clubs contra els que juga, o fins i tot més alt, atès que es troba entre els millors del món. És un primer pas en la direcció d’acabar amb una de les grans xacres del club, els privilegis de la casta tribunera que en molts casos ha estat la primera que durant dècades ha traficat amb entrades i abonaments, i fer el club més accessible al gruix dels seus seguidors, que són els que el sustenten.
I l’afició que veu un partit en directe com una experiència única i emocionant, i no com una rutina setmanal en extinció que genera un estat d’ànim molts cops marcat pel discurs de la caverna mediàtica, generalment té una actitud molt més motivadora per l’equip a la gespa i al vestuari (només hem de recordar els temps de pandèmia amb els estadis buits), i influeix en el fet de guanyar títols, que és el que li permet continuar jugant contra el Bayern de Munich i no contra l’Slavia de Praga. Per tant, els propietaris del Barça han de procurar que aquesta afició sigui com més àmplia millor, tal com el seu mateix himne diu, tant se val d’on venim, si del sud o del nord.

