Des del dia que Alfonso Guerra va dir que Montesquieu havia mort (i aleshores el PSOE tenia majoria absoluta) les apel·lacions a la separació de poders han estat tantes com violacions ha patit aquest tret fonamental de l’estat de dret: ningú se sent interpel·lat quan actua i de tothom s’escolten crítiques quan pensa que és un altre qui ho ha fet. La garantia de la llibertat ciutadana, van dir els teòrics de la revolució que va acabar amb l’Ancien Régime és proporcional a la distància que es pugui establir entre el legislador, l’executor de la llei i el jutge. Aquests papers van ser complementats a Europa després de la Segona Guerra Mundial amb un vigilant general dels tres poders, el tribunal constitucional, el suposat garant del pacte constitucional.
Però res va ser del tot així per causa de la intermediació que en totes les instàncies fa l’associació de privats que nodreix el fet públic, els partits polítics. Ells són els que fan que el legislador estigui sotmès a un mandat més ferri que l’imperatiu que prohibeix la Constitució, de manera que és el grup parlamentari i no el diputat qui pren protagonisme a les cambres. I de la mateixa manera és el partit el que comanda el govern i les seves decisions. Però la situació s’agreuja quan en l’àmbit judicial la jerarquia fiscal depèn d’una persona nomenada pel president del govern i la cúpula judicial és nomenada per un òrgan sobre el qual s’allarga també l’ombra dels partits. I la culminació és que també són els partits els protagonistes en l’elecció dels magistrats constitucionals.
Que tot això és tal com he descrit ho sap qui tingui una mínima inquietud intel·lectual, però que a més això es faci explícit en la vida política voreja la pornografia. Pornogràfic va ser sentir Pedro Sánchez interpel·lar-se retòricament sobre qui manava en la fiscalia. Pornogràfiques han estat les declaracions de Sánchez-Camacho i altres dirigents populars quan han parlat de la seva influència sobre fiscals concrets. I pornogràfica ha estat ara la ministra Montero quan nominalment s’ha referit a un jutge i a la seva eventual arbitrarietat. Però si algú no pot fer aquesta mena de crítiques és qui justament forma part de la dita estructura bàsica, el partit polític, tan necessària com verinosa per a la credibilitat de les institucions, i més encara quan el seu partit és un dels que signifiquen, vertebren i perpetuen l’ancestral turnisme polític espanyol. No sé si pornografia o cinisme. O les dues.
