Tenim prou coll avall que, segurament, del perquè d’això de quedar-nos sense energia elèctrica el dia 28 d’abril no en sabrem mai la veritat.
De fet, tenim una història recent, a escala de l’Estat espanyol, prou esquitxada de silencis polítics, de versions oficials dins les quals el misteri acaba sent el relat imposat. Des dels atemptats de l’11-M fins a la tragèdia de la Dana a València hem hagut d’incorporar a les nostres vides un posicionament passiu que ens fa donar per descomptat, d’alguna manera, que “els polítics” tenen la potestat de no aclarir-nos fets, de no explicar-nos la veritat de les coses, que tenen la possibilitat de fer i de desfer sense que puguem saber el detall de tot com a ciutadania.
Què fa que hàgim assumit que “política” vol dir “poder”, i que aquest “poder” pot ser il·limitat fins al punt que pot amagar la veritat té a veure, sens dubte, amb el fet que vivim en societats patriarcals, però d’això ja en tornaré a parlar en un altre text: avui poso la mirada en les dimissions que han de fer les senyores que acompanyen aquesta forma de política.
Quan escoltava aquesta setmana retalls de la roda de premsa, i sobretot d’algunes de les preguntes que feien els i les periodistes a Beatriz Corredor, presidenta de Red Eléctrica de España, recordava Salomé Pradas, la consellera responsable d’emergències durant la Dana. Sí. I més enllà de posar-me a pensar com deuen haver arribat una i altra al seu lloc de poder, des de quins horitzons i amb quins ideals, em deia a mi mateixa “una altra que caurà perquè mirin ells de salvar-se”.
En deixo un parell o tres de reflexions, al respecte, per si mai pot ser, de veritat, que totes les dones veiem de debò que un altre món és possible, que una altra política és la nostra: és evident que, tal com he escrit i dit més d’un cop, n’hi ha moltes, de dones, que coquetegen amb el patriarcat, que defensen les seves estructures i que se’n beneficien, però també és cert que, quan venen mal dades, són elles les primeres que el mateix patriarcat fa caure. Hi hauríem de pensar, en això: deu ser inabastable la soledat d’aquestes dones que durant un temps de la seva vida han sentit que eren allà on moltes no havien pogut ser i que, d’un dia a l’altre, se saben caigudes. Caigudes de l’entrellat del privilegi perquè ells s’hi puguin mantenir.
Preguntar-nos què canvia després de les dimissions d’elles pot ser un altre exercici o reflexió possible: de moment, quasi bé sempre, seguim sense saber la veritat.
Finalment, em fa pensar en aquesta societat nostra, que no es pregunta per què cauen dones i res canvia, però que se sent millor en veure que cauen: que cauen elles.
