En política, tan aviat es toca el cel com es desapareix abruptament del mapa. Qui avui és un referent ideològic, social o intel·lectual, demà pot quedar en l’oblit total de la població, amb independència de quines hagin estat les seves aportacions, victòries i conquestes a tots els nivells. Sovint són els aparells dels seus partits qui els enterren en vida, per guerres internes entre faccions del partit, perquè s’oposen per principis a una decisió que convé a la direcció del partit, perquè molesten els rivals amb qui es vol pactar o per la raó que sigui. En aquest paquet, naturalment, no s’hi inclouen polítics corruptes o amb conductes reprovables, que s’expulsen ells sols d’aquesta esfera política i social.
La política sovint és cruel. Aquest podria ser el cas de l’exalcaldessa Ada Colau. Fins fa poc venerada com la figura de màxima projecció de l’òrbita dels Comuns a Catalunya, i també a Madrid amb el projecte Sumar de Yolanda Díaz. Estava a les travesses per ser ministra, també per encapçalar la llista de les eleccions europees, fins i tot se la situava en una institució internacional. Oficialment, ella mateixa ho ha rebutjat per defensar que es queda a Barcelona treballant “amb el càrrec que sigui”. Però Ada Colau està en el punt de mira. Tothom espera a veure si marxa per voluntat pròpia o la fan marxar. La persona que ha pilotat la ciutat durant vuit anys, amb la connivència del PSC, és ara, també segons el PSC, el màxim escull perquè Barcelona tingui el govern progressista de 24 regidors. “A l’Ajuntament no hi ha lloc per a dos alcaldes”, diuen fonts socialistes, que han posat com a condició a Barcelona en Comú que aparti l’exalcaldessa si volen fer tractes.
El PSC no la vol, però és que al seu partit no està gens clar que la vulguin. Perquè el seu nom és el gran escull perquè els Comuns de la ciutat engreixin la seva nòmina entrant al govern municipal. Si Ada Colau es queda, i en té tot el dret, els seus companys no tindran cadira al poder, o això diuen des del PSC. Gran dilema ètic: desfer-se de la persona que ha sostingut el partit durant anys o defensar-la a mort i pagar el preu de quedar-se a l’oposició. Col·locar-la en un altre lloc per poder tocar poder a Barcelona o resistir amb sous més baixos. La crueltat de la política els ha atrapat. A Colau i al seu equip.
