El govern del PSC a la Generalitat –i en bona part també del de la ciutat de Barcelona- ha dibuixat com el terreny de joc de la seva acció el que podríem anomenar la política de les coses. En un cert sentit, recuperar el que va ser el lema del govern tripartit del president Montilla, “Fets, no paraules”. Implícitament, ens ve a dir que els anys del procés han estat anys de política de paraules: de gestos, d’emocions, de sentiments. I ara el que toca és una política de solució dels problemes concrets que té el país, que s’han agreujat en els darrers anys. Per tant, pocs discursos més o menys èpics, poques batalles simbòliques, poques exaltacions sentimentals, evitem confrontacions i discussions de concepte, no trepitgem cap ull de poll ideològic i anem a la gestió de les coses concretes del dia a dia.
És una decisió estratègica intel·ligent, perquè realment hi ha una demanda de solució de grans qüestions que tenen a veure amb la gestió. Hi ha problemes grossos, en aquest àmbit, i per tant qui ofereixi èxits pràctics tindrà molt de guanyat. Una tria de terreny de joc que, aparentment, pot garantir un llarg període de control de les institucions catalanes per part del PSC, a l’espera de com evoluciona la política espanyola. Però aquesta tria té un problema de fons: si poses tot l’accent en la política de les coses, has de solucionar i arreglar les coses: l’ensenyament, la sanitat, l’habitatge, les infraestructures… Tu et presentes a aquest examen i no a l’ideològic, d’acord. Però llavors has d’aprovar aquest examen. Si has renunciat a les paraules en nom dels fets, has de poder posar fets damunt de la taula. I llavors la pregunta és si en el marc diguem-ne constitucional de competències i finançament en el qual accepta moure’s el president Illa això és possible. I si ho fos, si ho sabrien i ho voldrien fer.
D’entrada, crec que en aquest plantejament –si és realment el que fa el govern Illa i, per tant, el que fa el PSOE actual per a Catalunya- hi hauria un error de base: creure que el procés independentista va ser simplement una pujada de temperatura emocional, que eren només paraules sense fets, que el seu únic terreny era la política dels gestos i els conceptes i no la política de les coses concretes. No va ser així. El moviment independentista es va alimentar, és evident, d’emocions i de sentiments, però va néixer també de la constatació que en el terreny dels fets, el de la política de les coses, les coses no anaven bé. Recordem que tan desencadenant del procés és l’amputació quirúrgica de l’estat aprovat pels catalans en votació per part del Tribunal Constitucional com les manifestacions pel mal funcionament endèmic de Rodalies i per l’obsolescència de moltes infraestructures bàsiques la societat catalana necessitava i necessita, mentre l’Estat feia i fa una aposta estratègica per Madrid en concentració de poder i inversions. El moviment independentista s’alimenta també de la constatació que el progrés de Catalunya i el benestar dels catalans són amenaçats per la inoperància voluntària d’un Estat que no pensa en els interessos del país, sinó que sovint hi és hostil. Si Espanya no vol sr el nostre Estat, l’Estat que ens protegeixi la identitat, però també l’Estat que treballi pel progrés i el benestar dels ciutadans, haurem de crear-nos el nostre propi Estat perquè ens resolgui la política de les coses, que Espanya no resolt. L’independentisme té un punt de reactiu: és un projecte que intenta també evitar la reculada de Catalunya en l’àmbit de la política de les coses.
Apostar ara només per la política de les coses no és retornar al pujoisme. Amb les seves virtuts i els seus defectes, l’oferta del pujolisme era, a la vegada, de fets i de paraules. Podien agradar molt, poc o gens aquests gestos i aquestes paraules, però les dues coses formaven part de l’oferta. Ara una política de fets sense paraules pot atreure a molts catalans perquè els problemes del país s’han agrejat. Però llavors hi ha d’haver fets. El procés deia que els problemes estructurals d’aquest país –en la sanitat, en la cultura, en l’ensenyament, en les infraestructures- només es podien resoldre en el marc de la independència. Ara el govern Illa ens vol convèncer que es poden resoldre també en el marc de l’autonomia, sense independència. En el discurs independentista, els recursos que Catalunya necessita ara amb més urgència que mai no arribarien mai d’un Estat hostil, que engreixa un dèficit fiscal català essencial per al funcionament de l’estat espanyol (i encara més de l’Estat de les autonomies del cafè per a tothom), amb una Generalitat mal finançada i una inversió efectiva de l’Estat a Catalunya més que insuficient. I, per tant, calia la independència. Ara el president Illa ens ha de demostrar que es pot arreglar l’ensenyament, molt tocat i que necessita una gran injecció de diners, dins del marc espanyol. I que es pot arreglar també una sanitat absolutament amenaçada, unes infraestructures envellides i deixades estar, un dèficit d’habitatge dramàtic, un problema de seguretat percebut com a creixent, unes polítiques immigratòries adaptades a la necessitat del país per garantir una bona acollida, amb els recursos econòmics i competencials d’una autonomia. Tot això no és de franc. Demana diners i poder de decisió. L’independentisme creia i creu que tot això no és possible dins d’Espanya. El president Illa ha de demostrar –perquè ha apostat per la política de les coses- que això es pot fer dins d’Espanya. A veure si se’n surt. A veure si té la capacitat i li donen els recursos i el poder de decisió que calgui per poder-ho fer.
Hi ha una altra possibilitat, temible. Que si el govern socialista a Catalunya no aconsegueix aprovar –amb uns resultats visibles relativament immediats- l’examen de la política dels fets al que s’ha presentat, decideixi busca l’aprovat i la supervivència a través de la política dels gestos. No la del procés, sinó una altra política de gestos, en part contrària. Gestos ideològics de cara a la galeria, que no resolguin res, però que basteixin un discurs que aplaudeixi el pensament hegemònic a la plaça pública d’aquest país. No fer allò que convé fer sinó dir allò que li convé dir. En àmbits com la política exterior, la política d’infraestructures, l’orientació del sistema escolar… Seria un error perquè una part dels problemes d’una Catalunya que, en tot allò que depèn del sector públic, dels seus recursos i de les seves decisions, està en reculada, no és tan sols un problema de diners. Hi ha problemes d’idees. De decidir el que cal fer i fer-ho. En comptes de pensar que convé dir i dir-ho. No és possible aprovar en la política de les coses sense fer també política de les idees. I no és possible aprovar en la política de les idees sense fer també política de les coses. I això val per al govern Illa, que avui té la responsabilitat, de remuntar Catalunya, però val també per a l’independentisme, que aspira a recuperar aquesta responsabilitat.
