L’operació per “reconduir” la revolta popular del Primer d’Octubre, engegada pràcticament l’endemà mateix, s’ha alimentat de relats falsos i tronats. Tot plegat s’ha venut amb un còctel de mentides i conyetes, amanit amb bones dosis d’ingenuïtat, estupidesa i ignorància. Ara, per tal de retornar al camí correcte i donar continuïtat a la lluita per la independència cal, entre més coses, revertir el mal causat en el camp de les idees.
Una de les coses tòxiques que s’ha propagat amb els nostres diners (a través de tertúlies subvencionades i mitjans concertats) és el rebuig als símbols i les accions simbòliques. Potser calia arribar al punt en què molts barris que estaven plens d’estelades, pancartes o llaços grocs ja han tornat a la “normalitat” per poder prendre consciència del paper que la simbologia juga en qualsevol lluita política.
Efectivament, hi ha una constant històrica a les societats humanes. I és que el poder s’exerceix i representa amb simbologia de tota mena. Encara s’ha d’inventar la societat en què s’exerceixi el poder sense simbologia. El control del territori com es guanya i s’exerceix, si no? Per això és tan tòxic el relat que menysté el simbolisme. Renegar dels símbols demostra nul·la ambició de poder i una gran ignorància sobre com funciona el món.
Durant els moments de més mobilització independentista i/o antirepressiva l’unionisme va fer de la retirada dels nostres símbols de tot arreu una prioritat absoluta. Fins al punt que per aquest motiu varen arribar a inhabilitar un president de la Generalitat. Però també hem vist funcionaris de l’Estat retirant estelades, llaços o pancartes a cara descoberta. I la no menys significativa brigada de retirar llaços que va organitzar la líder del principal grup del Parlament.
Aquesta necessitat que tenien de “netejar” el país dels nostres símbols ens hauria d’haver fet sospitar que no era una batalla intranscendent. Com deia, ara que han aconseguit imposar en part aquesta “neteja” potser és més fàcil de veure quin era l’objectiu real. I aquells que des de l’àmbit independentista hi han col·laborat de bona fe (que no és tothom) haurien de reflexionar-hi una mica. Tot allò que deien sobre la neutralitat de l’espai públic era, eufemísticament, una altra expressió de la lluita per sotmetre’ns políticament.
En efecte, la batalla per posar, treure o mantenir símbols a l’espai públic era una manifestació inequívoca del caràcter de territori en disputa que tenia la Catalunya pre i post 1-O. Treure o deixar que treguin aquests símbols és una expressió més de la desmobilització de molts i la rendició d’alguns. És, en definitiva, la prova que en aquests moments no li estam disputant el poder ni el control del territori a l’Estat.
Per entendre’ns, si demà el país tornàs a despertar-se ple d’estelades com fa uns anys, quin seria l’efecte polític? Quin seria l’efecte psicològic en tots els independentistes desanimats, desenganyats, espantats o emprenyats? Quin seria l’efecte en els unionistes que se senten guanyadors de totes les batalles que els hem plantejat? Quin seria l’impacte en el turisme i l’opinió pública internacional?
La resposta a aquestes preguntes, de tan evident que és, ens hauria de fer reflexionar i reaccionar. No es tracta de posar-nos a penjar estelades o altres símbols compulsivament abans de tenir un pla digne de tal nom. Es tracta d’entendre com ens han desactivat, desapoderat i desmobilitzat. I sobretot es tracta de ser conscients que fer la independència és en definitiva conquerir el poder en un territori i que el poder va intrínsecament lligat a lluites simbòliques.
Durant els últims anys els activistes hem anat veient com es desmobilitzava el país de forma conscient i deliberada. Paral·lelament, s’ha anat estenent la idea que res que no sigui activar immediatament la declaració d’independència no mereix el nostre esforç. Potser és hora d’interioritzar que tot el que vàrem fer des del principi del procés d’independència tenia un sentit i una utilitat. Els errors, si de cas, no són a la llista de coses que hem fet sinó a la de les que no vàrem fer.
35
8
