Què pensa avui l’anomenat poble espanyol sobre Catalunya? Ho podem saber? Com que no podem preguntar-los-hi un per un, només hi ha una única manera d’esbrinar-ho i és a través del seu capteniment electoral. Què i a qui voten?
Dels tres-cents cinquanta diputats que configuren el congrés dels diputats, dos-cents seixanta- nou formen part del PSOE, PP, Vox i Ciudadanos. Estem parlant de més tres quartes parts del total de l’hemicicle. La posició que mantenen aquests quatre partits pel que fa a Catalunya és la mateixa: negar-li qualsevol condició o característica nacional al nostre poble. Ho manifestin o no, ens consideren “tierra conquistada”. Uns ho diran més alt que uns altres, però al capdavall, tots ells actuen de la mateixa manera. No trobareu cap diferència entre les paraules d’un socialista com Garcia Paje, una popular com Ayuso, una “ciutadana” com Arrimadas o un energumen de Vox quan es tracta de parlar sobre nosaltres. Tots desprenen un odi malaltís contra tot allò que signifiqui, no la independència, sinó simplement una catalanitat una mica acusada. Faran mans i mànigues per reduïr-nos a una Rioja qualsevol.
Per poder fer efectiu el seu objectiu, no tenen cap mania. Ens acusen de nazis o supremacistes perquè del que es tracta és d’aconseguir un clima col.lectiu entre la seva gent on, aquells catalans que no volem ser espanyols, esdevinguem uns éssers miserables que mereixen desaparèixer. Criminalitzar i fer detestable a la víctima aplana el camí per agredir-la impunement. Tot plegat té una base històrica, però també es producte d’un pla que tenen ben pactat entre tots ells.
Als catalans, generalment, aquestes coses e ens semblen exageracions. No hem aprés a discernir la mentalitat de l’ocupant. Possiblement una de les poques vegades que li vam veure les orelles al llop, fou durant les setmanes prèvies al primer d’octubre del 2017 quan la població espanyola va sortir al carrer per acomiadar als seus “soldats” amb el famós crit “a por ellos!”. Però després ja s’han encarregat els polítics independentistes de casa de desdramatitzar el fet, tot fent responsable exclusivament a l’estat espanyol. És la manera que tenen de mirar cap a una banda i no voler anar al fons del problema.
Ens costa assumir que som objecte d’odi. No ens sentim encara prou vexats, menyspreats o mortificats. És clar, com que a Catalunya guanyen partits polítics que afirmen que el seu ideari és “amor”, ens costarà que arribem a sentir aquestes coses. Sempre ha fet molt de mal a la política catalana l’estil capellanesc.
Remuntar aquesta situació significa implementar un estil i un to rotund en les nostres aspiracions. La política d’alliberament nacional l’hem de contemplar com un combat. O ells o nosaltres. Sense oblidar que, qui dóna primer, dóna dos cops. No és cap conflicte, és una guerra que ens han declarat per gosar dir que volem la llibertat de la pàtria. Assumir aquest escenari és l’únic camí que ens pot dur a la victòria.
