No fa ni dues setmanes que les eleccions estan oficialment convocades i ja comença a dibuixar-se el terreny de joc i els possibles escenaris del 12-M. Una vegada configurada l’oferta electoral bàsica (partits, coalicions, candidats, etc), i a l’espera de conèixer les llistes i els programes, tot apunta a un plebiscit entre Puigdemont i Illa. Això suggereixen almenys les primeres enquestes publicades, si bé encara no són gaire fiables.
A banda del que diguin les enquestes, també hi ha el fet que Pere Aragonès estigui completament amortitzat després de trencar els pactes de la seva investidura. ERC creia que havia fet una jugada mestra avançant les eleccions, però vull pensar que no s’esperaven tenir opcions de revalidar la presidència. De fet, jo crec que per molt mal resultat que treguin, encara serà millor del que haurien tingut en cas d’esgotar la legislatura.
En aquest punt, podem donar per fet que la campanya se li farà molt llarga als de Junqueras. Bàsicament perquè els intents de treure el cap enmig de la polarització entre Junts i el PSC aviat començaran a semblar ridículs, si no ho són ja. Tant de temps invertit preparant una campanya per presumir de gestió autonòmica i ara ERC s’haurà d’inventar alguna cosa nova, perquè no sembla que a cap partit li interessi parlar-ne. Tal com estan les coses, potser ni a ells.
La candidatura de Puigdemont a la restitució com a president autonòmic ha trencat tots els esquemes que havien previst tant el PSC com ERC. El PSC, això no obstant, no sembla especialment damnificat. Pot ser que la polarització al voltant del candidat de Junts permeti al PP mobilitzar el vot unionista anti-amnistia, però Illa en realitat té una campanya fàcil demanant el vot útil per impedir la victòria de Puigdemont. I al final, si fossin necessaris per a una hipotètica investidura, el PP li hauria de cedir els vots a Illa, sí o sí.
En tot cas, com totes les eleccions posteriors a l’1-O, les eleccions al Parlament són en principi una combinació de dos plebiscits. Un entre independentistes i unionistes i l’altre dins cada bloc per decidir qui el liderarà. En efecte, a Catalunya no serveix de pràcticament res ser la llista més votada, sinó que cal ser la llista més votada del bloc que té majoria parlamentària. Per això, malgrat que tant el 2017 com el 2021 la llista més votada va ser unionista, hi va haver president independentista.
Aquestes eleccions, emperò, l’escenari sembla diferent. Poca gent dubta que els líders de cada bloc ja estan decidits (Puigdemont i Illa) i, en canvi, s’obren incerteses sobre l’equilibri entre blocs. No perquè les enquestes diguin que els partits independentistes perdran la majoria absoluta, que no té res de nou. Ho han dit mantes vegades a cada convocatòria electoral i fins ara sempre s’han equivocat. Què podria fer que aquesta vegada l’encertin?
D’una banda, tenim la irrupció de l’extrema dreta catalana. És un fet que, per a sorpresa i decepció de molts de nosaltres, hi ha un sector independentista que ha desat l’estelada i ha aixecat la bandera de la xenofòbia. No ho tindran fàcil per entrar al Parlament, però avui dia tampoc no seria cap gran sorpresa. I si fos el cas, per pocs escons que traguessin, la probabilitat que l’independentisme es quedés sense poder articular una majoria de govern és alta.
De l’altra banda, tenim la possibilitat d’un transvasament de vot no-independentista d’ERC (que depenent de l’enquesta se situa entre un 30% i un 40%) cap al PSC o els Comuns. Si fa no fa, serien els mateixos que ja varen abandonar Rufián a les últimes eleccions espanyoles per votar directament el PSOE. En principi, la teoria diu que això hauria de ser un vot dual d’anada i tornada, però el trencament del cordó sanitari que el procés va imposar al PSC fa que per primera vegada no es pugui donar per descomptat. I l’hostilitat cap a Puigdemont que els líders i opinadors d’ERC han escampat pot fer la resta…
Així doncs, el duel entre Puigdemont i Illa es presenta més obert del que podria semblar, atesa la inevitabilitat de la victòria del candidat de Junts dins el camp independentista. D’entrada per la possibilitat que els independentistes no sàpiguen o no vulguin sumar malgrat que els números els ho permetin. Però sobretot per la possibilitat que, després de tants anys d’errors i males estratègies, els votants optin per deixar l’independentisme sense majoria al Parlament.
