Deia Anthony Smith, un dels estudiosos més coneguts del nacionalisme que, amb independència de quan i com s’hagi forjat una identitat nacional, un cop consolidada esdevé immensament difícil (àdhuc impossible, excepte amb un genocidi total) d’erradicar. Evidentment, hi ha moltes identitats que no arriben a ser nacionals o que no s’arriben a consolidar, però les evidències a favor d’aquesta idea de Smith són convincents.
Catalunya ha forjat una d’aquestes identitats nacionals. No és la identitat mil·lenària a la qual el nacionalisme català apel·la moltes vegades. És la identitat actual d’un poble que es considera com a subjecte sobirà, objecte de la lleialtat política dels ciutadans i àmbit de la solidaritat col·lectiva. És una identitat moderna que ha sobreviscut contra moltes adversitats durant etapes molt fosques de la història.
A un català no cal explicar-li que les identitats nacionals es construeixen a base de victòries o derrotes, indistintament. Per tant, no hi ha cap evidència que un fracàs col·lectiu o una situació especialment adversa posi en perill els fonaments d’una identitat nacional. Tampoc mesures fortament repressives o assimilacionistes. Si fos així, serien moltes les que ja haurien desaparegut. De fet, és en aquests contextos de conflicte que molts nacionalismes minoritaris s’han fet forts.
Catalunya no passa pel seu millor moment, però tampoc no passa pel pitjor. Històricament, ja ha ressorgit d’importants i doloroses derrotes, com ho va ser la Guerra d’Espanya i l’ocupació del 1939. I, més enllà de relats una mica mitificats, no es pot dir que la continuïtat de la lluita nacional sigui absoluta. Sense anar més lluny, la primera celebració de l’11-S de la qual es té constància no va tenir lloc fins al 1886, dos anys abans de la inauguració de l’estàtua a Rafael Casanova.
La rendició de tota la classe política autonòmica que tenia l’encàrrec de culminar la victòria de l’1-O té alguns elements de desfeta nacional. Per això, és fins a cert punt comprensible que molta gent faci seus relats catastrofistes sobre el futur de la nació. És la conseqüència d’haver interioritzat que el nostre futur com a poble està amenaçat dins l’Estat espanyol. Però, com dèiem, la història demostra que les desfetes també cohesionen i mobilitzen les nacions. Les identitats nacionals tenen una enorme capacitat de perviure i ressorgir.
L’oblit de l’1-O en l’acció política de tots els partits independentistes és evident. Més enllà dels discursos, la seua praxi política passa per substituir-lo per un nou referèndum, que en el cas d’ERC i Junts requereix el permís d’Espanya. En aquest sentit, el mandat polític i jurídic del referèndum d’autodeterminació està aparcat o enterrat. Però seria prematur considerar que els efectes de l’1-O es limiten al seu significat literal.
L’1-O és un d’aquests esdeveniments històrics que ajuden a forjar i consolidar una identitat nacional. En el futur, i mentre no siguem independents, qualsevol reivindicació nacional catalana es podrà relacionar amb la victoriosa revolta democràtica del 2017 i la resposta autoritària de l’Estat. L’1-O no s’esborrarà mai de la memòria col·lectiva, fins i tot en el supòsit que tothom l’hagués deixat de reivindicar en un moment futur.
Com l’11-S en el seu moment, l’1-O es veurà com un esdeveniment constitutiu de la nostra identitat nacional. Veurem com persones que encara no han nascut, que encara no viuen a Catalunya, que encara no han après la llengua, o que encara no se senten catalanes, algun dia el faran seu. Les identitats nacionals ja ho tenen això: sobreviuen i perviuen més enllà de la capacitat de transmissió que puguin tenir les generacions vives. L’1-O també sobreviurà als seus il·lusos enterradors.
