Malgrat un retard angoixant per part de l’administració de l’Estat espanyol, aquest divendres passat vaig rebre la documentació necessària per poder exercir el meu dret a vot en les eleccions nacionals catalanes d’aquest proper diumenge. Així doncs, aquest matí he pogut trametre el meu vot per a les eleccions més transcendentals en la història contemporània de Catalunya.
Ara fa dos anys, ja vaig donar suport a Artur Mas per encapçalar el Govern de la Generalitat. Afortunadament, puc afirmar amb rotunditat que el President Mas no m’ha decebut i ha demostrat, amb escreix, la tenacitat necessària per liderar el procés d’emancipació nacional catalana. Igualment, Mas també ha fet mostra d’un audaç pragmatisme impulsant doloroses mesures d’austeritat, quelcom indispensable per gestionar una Generalitat heretada en l’abisme de la fallida. Els esdeveniments d’aquests darrers dos anys han confirmat la capacitat del President per representar amb dignitat –al Principat i arreu del món gràcies al seu plurilingüisme– les aspiracions de llibertat d’un poble sotmès a una administració estatal aliena des de fa 298 anys.
Els cínics perennes han quedat desmentits: Convergència, com a partit central en l’esfera política catalana, ha estat capaç d’articular i defensar el procés sobiranista català, tot fent arribar una proposta creïble i viable d’Estat català a la ciutadania del país. La proposta convergent és convincent i l’oligarquia madrilenya ha vist amb impotència com amplis sectors intel•lectuals i empresarials del Principat han acceptat els arguments favorables a un Estat català. Més encara, les forces polítiques de l’unionisme han restat incapaces d’articular un argumentari sòlid i veraç per defensar la submissió catalana a les directrius de l’elit política d’un Madrid minvant.
Descrivint el futur Estat català, l’unionisme espanyolista ha mentit sobre l’ús de l’Euro, ha escampat fal·làcies surrealistes sobre les pensions de la gent gran, ha descrit malsons delirants sobre el canvi de cognoms i s’ha empescat inviables aranzels noucentistes. Més encara, la campanya d’engany ha arribat als atacs ad hominem contra el mateix President de la Generalitat, amb calúmnies i tergiversacions difoses per la premsa del règim. Si Madrid mossega és perquè Convergència no farà marxa enrere en la consecució d’un Estat propi.
La Catalunya autonòmica agonitza per efecte de l’espoli fiscal, la devastadora sentència contra l’Estatut de 2006, la voluntat recentralitzadora del govern espanyol i la Gran Recessió espanyola. Cal aturar la llarga decadència de la Catalunya subsidiària a l’oligarquia empresarial, funcionarial i política espanyola. Els treballadors, empresaris i pensionistes catalans no demanen cap privilegi, sinó gaudir d’un Estat propi, l’eina indispensable per articular un canvi real i defensar les legítimes aspiracions de prosperitat i justícia social per als seus fills.
La premsa internacional associa el suport a Artur Mas amb el suport a l’emancipació catalana. Malgrat l’ancestral individualisme català, ha arribat el moment de fer pinya i demostrar al món sencer que els catalans recolzem el projecte més viable d’Estat català que la nostra dissortada història ens ha presentat en els darrers segles. Conseqüentment, el meu vot és per Artur Mas, el Dret a decidir i l’Estat català.
