A Espanya hi ha una catalanofòbia que no es fa de fàcil explicar. Hi ha casos com capelles i n’hi ha com catedrals. De sempre. O des que se’n té constància. Hi ha, com a exemple treballat d’aquest odi, les diatribes que Don Francisco Gómez de Quevedo y Santibáñez Villegas –àlies Quevedo– va escriure contra els catalans de la guerra dels Segadors. Després de pair la ràbia –“Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha”–, va reblar amb sentència contundent: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”.
N’hi ha que resten importància a aquesta bilis quevediana, perquè “estàvem en guerra” i ja se sap com van aquestes coses quan pinten espases. I perquè també per al general George Armstrong Custer el millor sioux era el sioux mort. D’acord, sí. Però ja se sap també com van acabar els sioux, que es van emportar primerament Custer per davant perquè feina feta no fa destorb.
La catalanofòbia és tan vella a Castella –ara Espanya– com la castellanofòbia a la corona d’Aragó –ara ves a saber què–. Les referències contra els castellans en tota la literatura catalana del nostre gran moment històric són contínues. És recomanable –per a escèptics– la saborosa lectura de Coses evengudes en la ciutat i regne de Valencia, un dietari allargat del final del segle XVI al començament del XVII, on el beneficiat de l’Església de Sant Martí de València en deixa anar de l’alçada del seu campanar, contra els valencians, per “molls”, i contra els castellans, “que ho emmerden tot”.
Ben segur que se’n podran trobar d’exemples anticastellans, del mateix tall, entre els escriptors aragonesos dels segles XIII fins al XVII. Se’n podria fer una selecció, de publicació incerta. Però el cas és que ara no n’hi ha. Ara a Aragó les úniques fòbies expressades amb complicitat popular són l’antivalenciana, al sud, i l’anticatalana, a tot el país.
Per què? Diversos són els homes i diverses les manies. Però és bastant evident que en primer lloc hi pesa la rancúnia de classe. Segons la dita popular, la gallina de dalt caga a la de baix. València i Barcelona han estat –de sempre i, sobretot, en els dos darrers segles– unes ciutats potents. Imants d’atracció per a tots els territoris veïns. També per als aragonesos. Els fills d’Aragó han deixat deserts els seus pobles i se n’han anat a Saragossa, però també, molt i sovint, a València i a Barcelona. Els qui s’hi queden no perdonen. Senten cap als territoris veïns una aversió comprensible. Fins i tot als versos i les cançons d’una persona de conviccions tan madures i sòlides com José Antonio Labordeta, gens sospitós de patrioterisme espanyol, les al·lusions a aquells “que s’emporten la gent” són contínues i sentides. Quasi totes les comarques aragoneses s’han despoblat. És molt senzill atribuir-ne la responsabilitat “als rics veïns”.
Hi ha alguna altra cosa més. Són molts els pobles del sud de Terol que s’omplin d’estiuejants o de residents estacionals valencians. A la Serra d’Albarrasí durant l’estiu són molts més els de fora que els de dins, incloent-hi alguns autòctons que han fet fortuna a València i a Castelló i que exhibeixen l’èxit sense pudor. Tot això va deixant pòsit. No és estrany que hi haja de punta a punta d’Aragó un ressentiment de classe perjudicada i subalterna.
Hi sumem, també, l’aigua de l’Ebre, que desemboca al Delta català, sense que els aragonesos, que el tenen com a propi, en puguen traure el profit que consideren legítim.
L’existència de comarques considerades pròpies que són catalanes en llengua i essència ho ha complicat tot una mica més. “La Franja es nuestra y la queremos aragonesa”. Les campanyes d’aragonització forçada de tota aquella zona van prendre una volada angoixant durant el procés. I es mantenen. Des de devocions desbordades a la Virgen del Pilar fins a campanyes de foment del guiñote o de la jota baturra. A Calaceit es juga ara més al guiñote que a Ejea de los Caballeros. Abans hi havia hagut tota la insistència perquè la diòcesi de Tortosa deixara el territori que havia estat propi històricament.
Tots aquests són els elements propis. Els compartits amb la resta de l’Estat són l’anticatalanisme com a arma política carregada de present i de futur per atraure els vots dels primaris i l’espanyolisme rampant del Partit Popular, que només és una mica més rabiós que el que ha exercit el PSOE en aquell país.
El resultat és el que és. I no és estrany que per al govern d’Aragó i per a una part de la societat la batalla de Sixena haja estat la digna revenja dels pobres. Van recuperar els quadres i ho haurien fet a punta de pistola ells mateixos, encara que haguera estat per deixar-los podrir. I ara s’emportaran els frescs del Museu Nacional d’Art de Catalunya, encara que els hagen d’arrancar amb les dents. És una victòria que els rescabala d’anys i anys d’impotències acumulades. O això creuen.
Tot això seria diferent si els aragonesos hagueren conservat el seu idioma? Si allò que els queda com a propi no fora d’un folklorisme inofensiu? Potser sí. O potser no. Només cal mirar el cas d’Astúries, on la llengua asturiana s’ha conservat amb molt més vigor, un element que no ha servit per quallar cap diferenciació nacional remarcable.
En tot cas, aquest és un punt interessant. Per què la llengua aragonesa va ser tan fràgil, tan trencadissa? L’aragonès era l’idioma de tot el territori des de la fragmentació del llatí. Va ser també la llengua d’expansió cap al sud quan s’ocupaven les terres sota domini musulmà i la de prestigi del regne fins al segle XV. Idioma, també, de la cancelleria reial. Com va ser substituïda tan aviat i amb tanta eficàcia pel castellà, que la va arraconar cap al nord amb una empenta corrosiva? Aquest no va ser el cas del català –ni tan sols al País Valencià, on compartia territori amb el mateix aragonès–, ni de l’asturià. Només el lleonès va patir una solsida semblant.
Hi ha cap història social de la llengua que ho explique? Sembla que no. Però els mitjans de substitució lingüística del segle XVI o del XVII no eren els del XIX o el XX. No hi havia una escolarització en l’idioma substituïdor, ni servei militar obligatori, ni mitjans de comunicació, ni cap eina tan dissuasiva. No era una qüestió de prestigi ni d’utilitat compartida i majoritària. Però és possible –és lògic– que la substitució fora diferent. Una substitució poblacional. Ètnica. És possible que les allaus immigratòries castellanes ocuparen zones poc poblades o despoblades i desplaçaren la llengua en la major part del territori aragonès. Això explicaria la substitució lingüística. I també una part del caràcter aragonès actual.
