És clar que Pedro Sánchez prepara un viatge a Brussel·les o potser a Suïssa per entrevistar-s’hi amb Puigdemont, ampliant així els efectes del viatge que recentment va fer Salvador Illa per anar a veure l’expresident de la Generalitat. Algun mitjà conservador madrileny arriba a dir que Sánchez fins i tot estudia la possibilitat de rebre el fugat a Waterloo a la mateixa Moncloa, les portes de la qual s’obren per a molt pocs; afegeixen que el Govern central està convençut que, abans de la primavera, Puigdemont podrà tornar lliurement a Barcelona.
Altres càlculs desmenteixen la possibilitat que això sigui així, però sí que em sembla probable que el president de l’Executiu central es desplaci fora d’Espanya per accedir així als desitjos de l’home del qual depèn la continuïtat al Govern del PSOE/Sumar. O potser no depèn tant…
Perquè Pedro Sánchez sembla disposat a mantenir-se a la Moncloa fins al final de la Legislatura com sigui. Si no hi ha Pressupostos aprovats, i seria el tercer any consecutiu, no importa: seguirà, cosa que és una cosa que cap altre primer ministre europeu gosaria fer sense convocar unes eleccions anticipades pel mig. Si no té majoria a la Cambra Baixa per fer aprovar altres projectes de llei, tampoc no importa: no farà com el seu col·lega francès Bayrou, que probablement forçarà unes altres eleccions aquest mateix mes de setembre, posant en perill fins i tot la continuïtat de Macron.
Sánchez, en suma, no necessita vitalment el vot dels set escons de Junts, perquè ja ha admès al seu fur intern la possibilitat de no tirar endavant els seus principals projectes de llei davant d’una eventual falta de majoria parlamentària; tinc la impressió que està davant d’una decisió que seria inèdita a tot Europa: mantenir-se sigui com sigui, en minoria i atacat des dels flancs judicial i mediàtic. I saltant-se alguns preceptes sagrats continguts a la Constitució.
Una altra cosa és, és clar, que el president del Govern central continuï intentant conservar els seus suports, encara que sembla que havent perdut ja definitivament els de Podem. Sánchez és un animal amb un enorme instint polític i sap que una cosa és voler romandre en el poder i una altra aconseguir-ho, i sense suport li serà més difícil, encara que no sigui impossible, aconseguir-ho. D’aquí que, sota el paraigua de la normalització a Catalunya, admeti obertament que es veurà amb Puigdemont on sigui i més aviat que tard. Ho diu també la portaveu governamental, la ministra Pilar Alegría, i no ho desmenteix cap font a Moncloa ni governamental, per més que aquest pas sigui fortament criticat per l’oposició i per la majoria dels mitjans madrilenys.
Així, la cimera Sánchez-Puigdemont, vista com “una baixada de pantalons davant el fugat” per part de fonts del PP, marcarà el climàtic de la tensió en aquesta supercrispada legislatura. Des del Govern s’admet fins i tot que aquesta ‘amnistia política’, que no de fet, a Puigdemont, comporta un enfrontament seriós entre els jutges del Tribunal Suprem i l’Executiu; però, en realitat, com em va dir una font del Ministeri de Justícia, ”aquest enfrontament ja hi és, i ara com ara sembla irreversible, així que caldrà acostumar-s’hi”. No deixa de ser curiosa aquesta acceptació d’un greu trencament institucional, però així són les coses a l’enverinada política espanyola. Hi haurà, doncs, cimera Sánchez-Puigdemont. Només falta saber on i quan, dos detalls que tampoc són una qüestió fútil.
