Quan molts catalans estrictes es refereixen, encuriosits, a València, la pregunta sol ser recurrent: “Però els valencians com poden ser tan de dretes? Com poden votar PP?”. Com si només el Partit Popular fora “de dretes”. Com si Catalunya votara sempre “esquerres”. Votar poc o molt conservador no és una característica específica valenciana. Es vota conservador, ai!, -o virilment reaccionari- sovint a tot arreu, menys al Vaticà, on no es vota. Votar “dretes” és una dèria més o menys enramada i compartida. Compartida, ara mateix, per quasi tot el continent i mar enllà. No cal fer gaires escarafalls, doncs. La singularitat valenciana més aviat és una pluralitat molt repartida -amb alegria o amargor per segons qui- i general.
Aquesta, però, no hauria de ser la pregunta. La pregunta incisiva. La qüestió és una altra: per què la dreta valenciana és tan bèstia, tan insolvent i tan analfabeta? Sobretot, vist des de Catalunya, on hi ha uns conservadors més o menys il·lustrats i homologables amb la resta de continent civilitzat. Una gent “de dretes”, a més, sovint amb una certa o una gran sensibilitat pel país i la seua llengua. Capaç de tenir en una prestatgeria ben visible del menjador -encara que això ja comença a ser prehistòria- l’Enciclopèdia Catalana, les Obres Completes de Josep Pla o fins i tot la Col·lecció Bernat Metge -sovint sense desbarbar.
La dreta valenciana -la de la ciutat de València, que articula una part del país- és intransigent, agressiva, indocumentada i més espanyola que les olives d’Alcoi i les banderes dels estancs. Només superada al podi per l’alacantina, que, des del regnat -tumultuós i correlestotes- d’Eduardo Zapalana, s’ha assegurat el control de PP triprovincial. La triprovincialitat dels populars valencians és tan poc agraciada com l’antiga mantega de tres colors que es distribuïa als berenars escolars.
D’on ve aquesta tradició? En el cas d’Alacant, de la història recent de la ciutat, de les característiques combinades que han convertit la capital del sud en l’epicentre d’una economia dependent i subalterna de Madrid, provinciana, antivalenciana, especulativa i nouvinguda -ara que la paraula s’ha fet tan agraïda.
I en el cas de València? Allà tot es fa més complicat. Com és que el trogloditisme urbà amb pretensions dirigents és tan hegemònic? Com és que és tan aspre, tan incivilitzat? També hi ha moltes aportacions que miren d’aclarir la qüestió. De desbrossar-ne les causes. Una de recent, de Juan Luis Sancho Lluna -Anticatalanismo y transición política. Los orígenes del conflicto valenciano (1976-1982)-, hi afegeix una nova dada ben interessant.
Precisament i curiosament, la dreta valentina actual -sempre extrema- s’explica per una altra catàstrofe que també va tacar la ciutat i l’Horta de mort: la riuada que van patir el 1957. Segons Lluna, la indolència i la desídia de l’Estat, que no va reaccionar davant les conseqüències de la devastació, va impulsar la protesta -mesurada, perquè no podia ser d’una altra manera- de l’alcalde de València, Tomás Trénor, i del director de Las Provincias, l’únic diari no falangista de la ciutat, Martí Domínguez. Uns altres patricis municipals, com Joaquim Maldonado, president de l’influent Ateneu Mercantil, els van secundar.
Trénor va pronunciar “davant el ple de l’ajuntament un discurs enèrgic, interromput en diverses ocasions pels regidors presents i un públic emocionat. Hi denunciava la inoperància del govern i l’abandonament en què es trobava València. La difusió del discurs va ser prohibida pel governador civil, Jesús Posada Cacho”.
Domínguez, però, no va fer cas al governador i en va publicar una ressenya que no va passar per la censura prèvia i obligatòria. El director de Las Provincias, a més, va ser l’encarregat d’actuar com a mantenidor en l’acte d’exaltació de la fallera major de València el 1958. El seu discurs, en línies generals -València, la gran silenciada, més conegut com Quan emmudeixen els hòmens parlen les pedres-, va ser ostentosament d’agraïment per l’ajuda de “les altres regions”, l’exèrcit i fins i tot el mateix caudillo. Ningú no podia retraure a Don Martí deslleialtat al règim, que va exaltar alhora que cantava la providencial victòria de Franco en la guerra recent.
La prosa florida del director de Las Provincias va caure en tots els tòpics virils, catòlics i guerrers del moment. Però alhora i de manera ben explícita, Martí Domínguez va demanar als valencians un “examen de consciència” i els va retraure una història recent plena de “petits silencis i petites claudicacions”. València, “la gran silenciada”. En castellà palatal d’Algemesí, va criticar que als actes de la commemoració centenària de sant Vicent Ferrer no s’havia sentit “ni una paraula en valencià” i també que durant massa temps a València hi haguera hagut una avinguda dedicada a Isabel de Castella i cap a Ferran d’Aragó. Va saludar les dues representants de Catalunya i les Balears en català, i es va referir a la unitat de la llengua, que va glorificar. Només cal recordar que el règim havia vindicat des del primer moment la castellanitat de València, que va rebatejar com “Valencia del Cid”.
Domínguez va sentenciar: “Com hem callat tant de temps, han hagut de parlar les pedres i ha parlat el Túria per dir les coses que s’han de dir quan els hòmens callen”. “El fang de València ha estat el llapis roig de Déu”, va rematar entre aplaudiments. Finalment, va demanar la recuperació de l’ànima valenciana, “tornant a les nostres tradicions, al nostre idioma, al nostre sentit democràtic de la política, democràtic i cristià, i al nostre sentit institucional”. En un moment d’improvisació, va amollar entre riures dels assistents: “No fa fi… Parlar valencià -diuen- no fa fi. Quanta coentor, Déu meu!”.
Per molt que Martí Domínguez enaltira Franco, l’exèrcit, la santíssima Cruzada i totes les marededéus d’Espanya, allò va ser massa. Va ser massa que demanara als valencians trencar el silenci, fer-se sentir i no abandonar la llengua del país. L’escàndol va arribar a Madrid i el govern del règim es va desperear. Juan Luis Sancho Lluna n’explica les conseqüències: “Martí Domínguez Barberà es va veure obligat a dimitir de la direcció de Las Provincias a causa de l’asfíxia econòmica que va començar a patir el diari”.
En l’altre front, “Tomás Trénor Azcárraga, segon marquès del Túria, va ser destituït de manera fulminant com a alcalde de València”. Lluna destaca que aquests dos “pròcers” procedien de la Dreta Regional Valenciana i considera que “tenien interessos agrícoles-comercials, eren europeistes i profundament conservadors i monàrquics”. Encara que el seu clam no va ser obertament “una protesta antifranquista”, el règim es va escaldar amb el seu atreviment i va saltar irritat.
La conclusió immediata d’aquell episodi -d’aquella protesta intramurs dins el règim- explica l’essència de les noves autoritats designades pel govern a partir d’aquell moment. Mentre a la resta de l’Estat Franco mirava sempre de contrapesar militars, falangistes i catòlics, en un joc d’equilibris que després de la Segona Guerra Mundial afavoria sovint a aquests darrers, a València “amb la defenestració de l’alcalde de València i del director de Las Provincias, la crisi va acabar enfortint els sectors més ultramuntans del règim instal·lats al Movimiento”.
És a dir, el falangisme més escarit va recuperar el control de la situació i va començar a escriure des d’aquell moment la història política indígena. Amb traços agressius. Juan Luis Sancho Lluna conclou: “Això va hipotecar de cara al futur qualsevol possibilitat de consolidar un sector reformista dins el franquisme local. 1958 va ser l’any en què el franquisme més recalcitrant va procedir a l’assalt del poder municipal”. L’alcalde que va succeir en el càrrec el destituït Trénor, Adolfo Rincón de Arellano, marcava el pas de l’oca i de la nova situació: “influït pel feixisme italià en la seua etapa d’universitari a Roma i seguidor de la doctrina de José Antonio Primo de Rivera, va ser membre fundador de Falange Espanyola”.
En l’altre ram, el del paper, el joseantoniano José Ombuena va ser nomenat director de Las Provincias. Va allargar el seu regnat de 1959 a 1992, quan va morir. Tot i que els darrers anys la seua direcció era simbòlica, perquè la directora de fet del diari era María Consuelo Reyna, cadell rabioset de la família propietària del rotatiu. Ombuena n’havia après la lliçó. I només cal recordar quin va ser el seu paperot en l’auca que es va desplegar contra Joan Fuster només tres anys més tard, el 1962, arran de la publicació de Nosaltres, els valencians i El País Valenciano. La ucronia és la ucronia, però la reacció de Martí Domínguez en aquell episodi hauria estat ben diferent.
Aquests fets del passat recent, sovint desconeguts o menystinguts, expliquen el present. Hi va haver, sí, una altra dreta valenciana, més il·lustrada, més valenciana, anterior a l’Alzamiento, que va plantar cara al règim i va perdre o que s’hi va adaptar amb més o menys devoció. Una dreta palatal, sentidament valenciana. Va ser aquesta darrera la que es va endur per davant la riuada del 57. La que li va prendre el relleu, la falangista, s’assembla molt a l’actual. En essència, és la mateixa. L’anècdota alacantina no fa més que reforçar la categoria.
Si la riuada del 57 va assolar la dreta valenciana hegemònica en aquell moment, la torrentada del 24 aniquilarà la que la va substituir; és a dir, Mazón i la seua tropa? És possible. Tard o d’hora. Amb l’ajuda, estranya i sorprenent, de la justícia instal·lada a Catarroja, que aquests dies ha arguït evidències i obvietats que ja no discuteix ni l’ABC. Però els que els prendran el relleu seran també fills del falangista Rincón de Arellano. Cinquanta anys després de la seua mort pacífica, el dictador continua donant guerra.
