Perdonarà vostè que li parli de la política ‘de Madrid’, que és aquest cenacle i mentider sense fi en què cap tota conspiració, tota falsedat i no poca crispació. No és que pensi que la política que es fa a Barcelona sigui molt millor, si li dic a vostè la veritat, però convinguem que és menys ‘testicular’, menys imaginativa per al pitjor i una mica més retreta, o tímida, en els enfrontaments. I mira que en la política catalana han passat en els quatre últims anys coses rares, per dir menys. Però constato que en els meus més de cinquanta anys d’observador de la vida política, a Espanya i fora d’ella, mai no m’havia trobat amb alguna cosa semblant al ‘tamamazo’, com ja es coneix a la Villa et Corte a la moció de censura que, presentant l’excomunista nonagenari Ramón Tamames com a candidat alternatiu a Pedro Sánchez, ha presentat el partit ultradretà Vox.
Quan vaig conèixer la notícia del que es preparava, vaig trucar a Tamames, vell company al Partit Comunista, cap als anys setanta, horroritzat: “però Ramon, què fas?”. “Mira, Fernandito” –així em va anomenar sempre– “hi ha oportunitats que només es presenten una vegada a la vida”. No ens vam dir, aquesta és la veritat, molt més: ell estava decidit a fer un pas que converteix el Parlament espanyol en un circ i ell en aquest pallasso seriós, que deia xorrades amb aspecte filosòfic i transcendent. Confio que el pas redundi en contra del partit que utilitza l’ancià economista, polític i funambulista, professor aprofitant la seva immensa egolatria i el seu amor pel prosceni.
No li vaig dir, és clar, que, un dia del 1976, Franco havia mort feia pocs mesos, Santiago Carrillo ens va dir a un grup de molt joves militants llavors al PCE que Tamames era “una mica socialdemòcrata”, la qual cosa era llavors el pitjor insult que es podia dirigir contra un militant de l’esquerra. Li vaig dir llavors a Carrillo que, la veritat, jo no em sentia comunista i potser també era una mica socialdemòcrata. “Jo ja tampoc no em sento comunista”, em va dir el líder del PCE. “I aleshores, què cony fem aquí?”, li vaig preguntar. “Tu no ho sé, suposo que te n’aniràs del partit; a mi crec que em faran fora”, va respondre. Profecies totes dues que es van complir puntualment.
Suposo que els comunistes d’abans han agafat enguany molt diversos camins, perquè molta aigua ha passat sota els ponts. Però resulta poc imaginable, encara que aquest espècimen existeixi, veure un excomunista alineat amb el populisme de l’extrema dreta i, a sobre, convèncer-te, o intentar fer-ho, que hi ha coses comunes entre els dos extrems, com la pàtria, la bandera o la unitat territorial, que els uneixen. Crec que, per més que un estimi la unitat d’Espanya i fins i tot els seus símbols, mai no podria veure ni l’una ni els altres amb les ulleres de Vox: són una altra la unitat, més negociada, més flexible, més participativa, i una altra la bandera, que no és excloent i admet ensenyes diferents al costat de la pròpia.
He vist Tamames evolucionar no poc en aquests territoris. És cert que un dia, que no em sembla que estigui gaire llunyà, va pensar a Espanya com una república plurinacional, cosa que òbviament té poc a veure amb els postulats bàsics de Vox. I és cert que aquest nou ‘vell professor’ –no confondre’l mai amb el farsant Tierno Galván, encara que una mica de farsa hi hagi a la figura de Tamames—vola per lliure, només faltaria, en molts temes. És una burla a la idea d’una moció de censura muntar el que han muntat. És fer un pet amb la boca al Parlament, que és l’arquitrau d’una democràcia. És tractar de revestir de serietat allò que no és sinó una òpera bufa.
Comprenc, com no entendre-ho, que la ciutadania s’allunyi cada vegada més d’una política que s’assembla a una broma sense més gràcia que la de veure algú com Tamames pilotant, potser el darrer quart d’hora de protagonisme, el conjunt de la boja locomotora espanyola cap a qui diables sap on. Això sí: la moció li farà pessigolles satisfactòries a Pedro Sánchez i segurament també a Alberto Núñez Feijoo, que no ha volgut saber res de la xarlotada i ni tan sols anirà a la tribuna d’espectadors a veure l’immens ridícul de l’absurd. Potser els altres hauríem de fer el mateix, al·legant que la democràcia parlamentària mereix un respecte i que Tamames s’hauria de respectar a si mateix, ja que altres no ho fan. Ja veurem el que diu cadascú a l’hora de la picabaralla de rèpliques i contrarèpliques: jo aposto que la banca, o sigui, La Moncloa, guanya.
Insisteixo: vostè perdonarà que avui li parli d’aquesta política ‘de Madrid’, que bascula entre el ‘tamayazo’ i el ‘tamamazo’, i que vostè diu, potser amb certa raó, que no li interessa. Però és que no em negarà vostè que, de vegades, ens hem d’asseure a veure pel·lícules surrealistes i còmiques dels anys cinquanta o abans, Buster Keaton i tot això, que és cap on anem, pas a pas, retrocedint.
6
7
