El lector em disculparà que comenci amb una autocita. Quan ERC i Junts van decidir tornar a governar plegats després del desastre de la darrera legislatura, vaig escriure que la situació em recordava el típic matrimoni fracassat que decideix tenir un altre fill a veure si així salva la relació. No calia ser Nostradamus per saber que la cosa no rutllaria, i només han calgut tres mesos per confirmar-ho. El President i el seu partit treballen per fer funcionar la taula de negociació amb el govern espanyol, i el soci de govern treballa perquè no funcioni. És normal: a curt termini uns ho han fiat tot a la via de la negociació i els altres a demostrar que aquesta via és morta. El que no és tan normal és que dos partits que remen en direcció contrària en un tema tan important governin plegats.
Diu Jordi Sánchez que Junts “ha estat exclòs de la taula perquè és la veu de la no renúncia”. No sé si el secretari general de Junts és conscient de la feblesa lògica del que està afirmant: si Junts és la veu de la no renúncia deu voler dir que ERC és la veu de la renúncia. Si no, quin sentit tindria la frase? I si ERC és la veu de la renúncia, com és que Junts hi governa, si precisament Junts pretén ser el partit del #NoSurrender? Com encaixa l’èpica i la retòrica de la no rendició amb un govern de coalició amb aquells qui acuses d’haver-se rendit?
Arribats a aquest punt, cal fer-se dues preguntes. Per què Aragonès no cessa els consellers de Junts i aposta per governar en solitari, buscant suports de geometria variable al Parlament? I per què Junts no marxa d’un govern liderat per “la veu de la renúncia”? Els dos tenen els seus motius, ben prosaics. A ERC pensen que, autoexcloent-se de la taula, els seus socis s’estan ficant a la ratera de la irrellevància i el testimonialisme, i que l’opinió pública acabarà premiant la coherència d’Aragonès, que al cap i a la fi està fent exactament el que va prometre que faria quan va demanar el vot, dels ciutadans primer i del Parlament després. Però hi ha un altre motiu de pes que frena la crisi de govern definitiva. Si el president expulsa Junts del govern ja només podria aprovar els pressupostos amb el PSC, i això posaria la legislatura catalana en mans de Salvador Illa, que òbviament exigiria la correspondència d’ERC amb els pressupostos de l’estat. Un canvi de cromos pressupostaris que deixaria ERC sense la seva última bala –tombar els PGE– per obligar el PSOE a fer progressos a la taula de negociació. La conclusió és que Aragonès tindrà guardat al calaix el bolígraf per cessar consellers com a mínim fins que els pressupostos del govern català s’hagin aprovat al Parlament amb la majoria de la investidura. Després, ja es veurà.
I Junts, per què no plega del govern, si és cert que Aragonès “ha acceptat el veto de la Moncloa” i si és cert que el President representa a la taula “la veu de la renúncia”? Són acusacions gravíssimes, que si fossin certes convertirien els de Puigdemont en còmplices d’una mena de govern de Vichy. Més enllà dels 300 alts càrrecs que es quedarien al carrer, que això també pesa, Jordi Sánchez també fa càlculs polítics. Ser al mateix temps fora de la taula i dins del govern els permet gaudir dels beneficis de la presència institucional (visibilitat, gestió de pressupost, capacitat d’influència) sense haver d’assumir davant de la base social de Junts els costos de qualsevol hipotètic acord amb l’estat. Fora del govern hi fa molt fred, i segons com vagin les coses, sempre hi haurà la possibilitat de dir que el traïdor ha estat l’altre i mantenir-se davant de l’electorat independentista com el partit que no s’agenolla. Els postconvergents són uns mestres en aquesta mena de filigranes discursives (és un elogi).
No esperin, doncs, una trencadissa definitiva al Govern. Els dos socis tenen motius sobrats per continuar trobant-se cada dimarts al Consell Executiu. I no esperin, tampoc, cap avenç en la construcció de l’acord estratègic de l’independentisme de què parla l’acord d’investidura. En aquests moments, i des de fa temps, qualsevol espai de reunió dels actors independentistes és un espai de no acord i de bloqueig assegurats. I la modesta i irritada opinió d’aquest columnista és que continuarà essent així fins que es desfaci amb claredat l’empat electoral entre nyerros i cadells. O bé fins que canviïn radicalment els lideratges.
