És fama que Bismarck, el canceller de ferro, deia que “mai es menteix més que abans d’unes eleccions i després d’una cacera”. L’expressió trasllueix el Junker prussià esdevingut demòcrata, i assenyala la vinculació entre la política electoral i la mentida, una convicció quasi universal.
Si fem una collita al florit jardí de la mentida a la política espanyola i catalana tindrem feina. El govern més progressista de la història va prometre derogar o, almenys reformar substancialment, la Llei Mordassa. La batllessa Colau i el senyor Junqueras s’havien compromès programàticament i estatutàriament a no optar a un tercer mandat, cadascú a la seva guingueta. El senyor Torrent volia declarar la independència de cop i volta i demanava els indecisos que fessin un pas al costat. El president Aragonès es va comprometre a “culminar la independència” que el senyor Torrent s’havia oblidat de declarar. El senyor Rufián havia posat un límit de divuit mesos in illo tempore a la seva presència al Congrés dels diputats, la vida dels quals Déu guardi molts anys.
Ningú va complir la seva paraula, el que planteja la qüestió de per què la gent hauria de creure-les quan no han fet res més que mentir. Sembla que la missió del polític sigui mentir. Com si n’hi hagués una mica de veritat a la desqualificació vulgar dels polítics perquè són tots iguals i tots menteixen.. Si, com es diu, la primera víctima d’una guerra és la veritat, la primera víctima de la política (que és la guerra per altres mitjans) és la sinceritat.
Tanmateix, no cal ser Kant per entendre que la sinceritat és la millor política en teoria, encara que sovint no sigui realitat. Al contrari, la realitat sembla ser la que descriu Machiavel, que el Príncep farà servir la mentida per raó d’estat que, al fons, és la seva pròpia conveniència com a detentor del poder. És injusta la mala fama del florentí qui només repetia la doctrina de Plató, segons el qual, el governant (que era filòsof) pot fer servir la mentida piadosa per raó d’estat. Sigui com sigui, la mala fama ha caigut sobre el maquiavel·lisme considerat l’eix del realisme en política.
Que avui es digui que les fake news fan impossible distingir entre veritat i mentida no suposa que abans fos el cas. Paradoxalment, a l’era de la comunicació hem aconseguit fer universal la mentida. És la conclusió d’un recent (2020) estudi de Catherine Monroy sobre l’art de la mentida. Se’ls gira feina als seguidors de Heidegger, capficats amb la tasca de desvelar la veritat al món, que està amagada, qui sap per quins motius conscients o inconscients, individuals o col·lectius, com pensen els partidaris de la filosofia de la sospita.
Així, doncs, totes les declaracions, programes, proclames dels polítics (en realitat, de tothom) s’han de sotmetre a l’esmolat bisturí de la interpretació, si es vol entendre alguna cosa. Quan el senyor Junqueras diu que no cal refiar-se dels que prometen referèndums impossibles perquè l’Estat mai compleix les seves promeses i ara proposa un referèndum pactat amb aquest estat sembla clar que els dos senyors Junqueras, el d’antany i el d’enguany, es desmenteixen mútuament i, per tant, menteixen. Com quan la batllessa Colau va dir que, per assolir la batllia, mai acceptaria els vots de la dreta que va acceptar per assolir-la. O quan el president Aragonès va dir que no acceptava la qüestió de confiança que se’n va comprometre a acceptar a l’inici de la legislatura.
Tots menteixen. La qüestió és per què. Cal esbrinar les seves motivacions i aquesta és la feina de l’hermenèutica, de la interpretació que, com diu Gadamer, pot ser una interpretació de la fe o de la sospita. Pel que fa a la política, la interpretació de la fe és normalment la de la militància, moguda pel culte a la infal·libilitat del líder i la recompensa d’un sou públic. La interpretació de la sospita és la dels crítics, que habiten a les tenebres exteriors sense cap accés als mitjans de comunicació, monopolitzats pels de la fe.
Totes dues, interpretacions, però, la de la fe i la de la sospita són complementàries perquè a la fi es troben amb el fil de ferro bismarckià, comú a totes les motivacions en política, que és el poder.
Menteixen perquè el seu únic objectiu és el poder pel poder. No el poder per assolir objectius d’interès general sinó el poder per recompensar els militants i amics de la fe, castigar els crítics i perpetuar la ignomínia. Res més.
O sigui, que Maquiavel, a qui algú va definir com “l’home que reia en ‘hi’”, tenia raó.
36 
23 
