Sembla que als Estats Units hi ha gent no gaire disposada a acceptar el resultat de les eleccions. Porten uns dies manifestant en diverses ciutats el seu malestar pel triomf del que consideren un perill per al seu país. Imagino que ho fan perquè creuen que en la victòria de Trump simbolitza que la seva democràcia és més aviat una oligocràcia, és a dir, un sistema on sols qui té èxit econòmic pot arribar a competir en política, i aquesta és una dura realitat per als que es consideren fundadors del sistema democràtic occidental, amb permís d’Anglaterra.
Aquí ja està en fase avançada d’elaboració la tesi que el triomf Trump, que s’equipara al de Farage al Regne Unit, al de Le Pen a França, o al d’Alternativa per Alemanya, és el símbol de l’embranzida dels populismes. Però a què se li diu “populisme” i qui ho fa? Per donar una pista de la meva tesi diré que qui així parla en general no diria el mateix de Tsipras, Iglesias, Gabriel o Colau. Però entre un conservador misogin i una feminista revolucionària, per posar un exemple, la única diferència és la simpatia que ens pugui produir el seu tipus de populisme, perquè tots dos fan un diagnòstic barroer de les circumstàncies i apliquen solucions que sols funcionen en el simplista laboratori d’idees que suposa una tertúlia de cafè. Desprès la realitat política s’encarrega de posar a lloc els nouvinguts, i aleshores arriben altres que la diuen més grossa i convencen la gent de què els anteriors eren uns aprofitats i mentiders o que pel camí s’han corromput, però que ells, els nous, no ho faran, perquè ara sí han arribat les vertaders, insubornables, fetén.
Com és fàcil imaginar, l’escalada no té fi; ara estem fixats amb la dreta, però parem atenció al que està succeint a Catalunya: ERC ja quasi bé es troba al centre de l’escenari ideològic, mentre el PSC vol apropar-se als comuns, i aquests intenten que la CUP sembli massa fixada en el tema nacional per arravatar-los el lideratge ideològic de l’esquerra. És tal la força que arrossega tot el panorama cap a opcions populistes d’esquerres que el PDECat ha acceptat en el sí de Junts pel Sí el pacte pressupostari on es fixa el terra de la gent rica a Catalunya en 30.000 euros anuals, impedint que qualsevol que ultrapassi aquesta quantitat es pugui desgravar el que pagui per la compra d’habitatge. Hauran pensat per un moment el que significa aquesta mesura en l’economia catalana? Aviat s’haurà de demanar perdó per tenir una feina més o menys estable, per haver estalviat alguna cosa, per tenir un lloc de propietat on viure, sense que ningú pregunti quants esforços hagi fet una família per arribar a un cert nivell de confort. Perquè per aquest camí la propietat serà anatema.. i a qui condemni així uns dels eixos de l’economia occidental ningú s’atrevirà a dir-li populista?
De dretes o d’esquerres, el populisme és la versió de les ideologies que atia les baixes passions de la gent en contra de la franja social a la que no pertanyen, ja sigui disfressant d’indignació l’enveja, ja sigui disfressant de legitimitat la por a l’altre. Això sí, si “els nostres” guanyen la partida, el sistema d’elecció queda convalidat i les propostes són genials. A lo millor fins i tot Trump pensa que les seves ho són, i no entén perquè està la gent pels carrers protestant, ni perquè li diuen populista…
