Poc després que els Mossos d’Esquadra executaren una ordre judicial que desnonava dos-cents immigrants de l’institut B9 de Badalona el Parlament de Catalunya aprovava la llei d’adopció de mesures urgents en matèria d’habitatge i urbanisme. Aquesta llei regula els lloguers de temporada i d’habitacions, i disposa la creació del registre de tenidors i l’increment fins al 50 per cent de la reserva del sòl de protecció pública.
La situació en què malvivien els desallotjats de Badalona –bàsicament, immigrants subsaharians– era aspra, perquè, segons va reconèixer la mateixa consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, les instal·lacions “no reunien les garanties i no són lloc per a aquestes persones”. Com que gaudim i patim la cultura de la pantalla, qualsevol interessat pot accedir a les imatges de l’interior de l’institut i arribar a la conclusió que el barraquisme d’asfalt ni tan sols pot ser una solució temporal. Aquella gent no havia de ser allà, però hi era. Les administracions implicades –que són totes– ho sabien i igualment, després de desnonament, les administracions implicades –que són totes– han deixat quasi totes les persones desallotjades amb el cul a l’aire. Mai més ben dit.
L’únic energumen que sembla haver guanyat amb aquesta operació a cos obert ha estat l’alcalde de Badalona. Xavier García Albiol ha complert una promesa electoral, ha satisfet una part indeterminada, però segur que considerable dels seus acòlits votants i s’ha pogut fotografiar dient que ja s’ho farà Pedro Sánchez, perquè no és ell qui els deixa entrar, i darrere un faristol on es podia llegir “La ocupación és un delito”. A sota, la divisa “City of Badalona”. Literal i sense broma. La City of Badalona aspira a ser un territori controlat per Déu i els Estats Units d’Amèrica. Déu salve els Estats Units d’Amèrica i la seua City of Badalona.
Tots els altres polítics han perdut. Perquè la interpretació dels citizens de Badalona i de la resta de Catalunya és que totes aquestes persones arriben sense cap mena de control i que la Generalitat no fa res per posar ordre en una desbandada que no té fi previsible. Una desbandada molesta. Com molesta és la seua misèria. L’esquerra més càndida apel·la als seus drets i protesta, amb més o menys ardor, quan els fan fora d’un lloc infecte, mentre Caritas sembla ser l’única instància del país que mira de pal·liar-los el drama amb mesures efectives. Cal dir ací sembla perquè també la Generalitat va mirar de resoldre la situació puntual d’una part dels desnonats, però aquesta acció encara deu irritar més aquells que veuen la immigració dels pobres com una plaga que s’ha de resoldre de manera molt més taxativa.
I on hi ha la paradoxa en tota aquesta història? Fa de mal explicar. La llei que va aprovar el Parlament tot just quan s’executava el desnonament més important de la història recent del país intenta evitar els abusos que suporten els rellogats per habitacions i les molèsties que pateixen els veïns que han d’aguantar aquests formiguers urbans. Però si els que només es poden pagar una habitació no poden fer-ho per l’aplicació de la nova llei, on aniran a viure?
“Més val patir que més patir”, deia la dita antiga. Per ordre d’indignitat, hi ha dormir al carrer, apilar-se en un espai sense condicions o amuntegar-se en una habitació d’un pis. La tercera d’aquestes opcions cruels ha estat la que ara mirarà d’evitar la Generalitat. Però, absurdament, acabar amb la màfia dels rellogats deixarà les seues víctimes o al carrer o en espais que desnonarà gent com García Albiol; és a dir, també al carrer.
La pregunta més incòmoda i impertinent de tot plegat és: “Acabaria la construcció de pisos de protecció oficial o el lloguer social amb aquestes situacions?”. Quanta gent viu a Catalunya ara que només pot aspirar a compartir habitació i dormir en una llitera? I encara sort i encara gràcies. En la millor de les utopies que plantegen Pedro Sánchez o Salvador Illa, tota aquesta gent i la que arribarà atreta per la possibilitat de lloguers més agraïts que en altres punts de l’univers podrà accedir a un habitatge o a un lloguer socials? Els que demanen papers per a tothom poden garantir que hi haurà apartaments per a tothom?
Tots aquells que abjuren de la política –de la política que es pretén decent– tenen raons per abandonar-la. Són carn de canó d’unes opcions polítiques que es proclamen més efectives. L’alcalde de Tarragona creu que tancarà el pas a VOX amb unes quantes expulsions com les de l’institut B9. Potser té raó. Caritas no es presenta a les eleccions i tots els partits que van aprovar la llei que regula el lloguer d’habitacions no han calculat quines conseqüències –nefastes– se’n poden derivar. Ací només calculen els bàrbars, que van aprendre matemàtica abans d’entrar en política. La conjura dels abjurats farà molt de mal en les pròximes eleccions. Això també és matemàtica. Matemàtica electoral, en diuen.
