Quan ja sembla acabada la cadena de nivells jurisdiccionals, culminat el poder judicial en el Tribunal Suprem; recorreguda, si cap, la seva decisió davant el Tribunal Constitucional i encetada la via supraestatal per demanar, si s’escau, la condemna a l’Estat si no ha respectat els drets humans com s’ha compromès a fer, per a qui té a veure amb el poder públic sempre pot quedar una última parada: el Tribunal de Comptes. Però és la penúltima, en realitat, i com ara es veurà.
Malgrat la unitat jurisdiccional que reconeix i prescriu la Constitució, el mateix portal de la institució ja adverteix que les condemnes del Tribunal de Comptes són compatibles amb les penals, de manera que pot ser que algú que no s’ha entès responsable des del punt de vista criminal pugui ser en canvi multat per aquest Tribunal. Una figura semblat existeix, per al control dels seus comptes públics, en cada comunitat autònoma. Per exemple, va ser la sindicatura de comptes la primera en advertir irregularitats comptables en l’activitat financera del Palau de la Música allà per l’any 2008. De fet, va causar un cert rebombori el fet que no fos la Comissió parlamentària que estudia els informes de la sindicatura la primera en fer-se ressò de les dites irregularitats. En efecte, ho va fer la policia nacional, les quals investigacions van anar a parar al jutjat que dirigia el jutge a qui Santi Vidal va anomenar “cargol” per la seva demora en tramitar el sumari. Tot curiosament molt lent. Ara, en canvi, les coses han anat més ràpid. Per què una cosa i altra?
El Tribunal de Comptes és tribunal, però no és dins l’estructura del poder judicial, i els seus membres poden no ser jutges, perquè el seu nomenament es fa per amples majories parlamentàries, en el present força coincidents amb les preferències del PP. La pregunta és si aquesta afinitat amb els conservadors és la raó per la qual hi ha una quarantena de personalitats jurídiques vinculades al procés que estan essent investigades i en molts casos embargades per les seves eventuals responsabilitats en l’ús de cabals públics per a la promoció de la causa de la independència a l’exterior. I la resposta no és tan senzilla. En primer lloc perquè l’advocacia de l’Estat, d’afinitats en tot cas diverses, ha recolzat la investigació. En segon lloc, perquè les eventuals sentències del Tribunal de Comptes passaran després per la mateixa sala contenciosa del Tribunal suprem que haurà de veure els recursos contra els indultes; d’aquí que no sigui el de Comptes el tribunal de la última parada. En tercer lloc, perquè podem albirar que en aquesta qüestió del diners, malgrat el reconeixement del ministre Ábalos de que pot ser “una pedra en el camí del diàleg”, dubto molt que Sánchez vulgui tibar més la corda de l’opinió pública més enllà de l’orquestra de cercles, patronals i bisbes que s’ha coordinat per donar cobertura a una llibertat personal que els nou líders receptors han aprofitat per recordar que amb això res està arreglat. I és ben cert. Res està arreglat, malgrat les ganes que tenen Aragonés i Sánchez. Pensi’s si el recent viatge del President i alguns consellers a Waterloo per visitar Carles Puigdemont en tant que President del Consell de la República no està ja essent investigat com irregularitat comptable pel Tribunal de la penúltima parada. I què diran de tot plegat els que creuen que la via pragmàtica dels republicans és una errada o pur egoisme.