La maquinària portentosa que és el PSC i la ràbia d’un PSOE en guerra a vida o mort amb el PP han començat el curs polític coordinadament i a tot gas. En una jornada en què van deixar estabornits mediàticament els rivals, dilluns a primera hora Salvador Illa es va fer entrevistar pel seu periodista preferit en emissió conjunta a Catalunya Ràdio i TV3 i, a la nit, Pedro Sánchez va conversar amb l’exdirectora d’El País repescada a TVE. L’endemà, Illa aterrava a Brussel·les per reunir-se amb Puigdemont. Per dir-li no se sap què, perquè ni un ni l’altre han badat boca, a banda de publicar dos tuits en què cadascú feia valdre educadíssimament la seva posició: Illa hi presentava la visita com si formés part de la més estricta i rutinària normalitat –cosa que resta èpica al seu interlocutor– i Puigdemont hi recordava que fa vuit anys que és fora del país per força i que això és una anomalia. Tot amb un somriure.
La cirereta l’ha posat aquest dimecres el superministre Félix Bolaños recordant que Pedro Sánchez també vol veure’s un dia o altre amb Puigdemont. A Madrid s’han adonat que dir això desgasta molt més Puigdemont que no pas comprometre’s amb to fatxenda a portar-lo detingut, com va fer el dia de la gran relliscada en què va pronunciar aquell “¿y la Fiscalía de quién depende?“. Una frase, per cert, que ara passa factura, com una bomba d’efectes retardats, al fiscal general Álvaro García Ortiz, a punt de ser jutjat sota l’acusació de dependre efectivament de Pedro Sánchez.
El PSOE i el PSC han arribat a la conclusió que ser condescendents amb Junts i ERC els surt molt més a compte que enfrontar-s’hi: amb aquest gest, els dos grans partits de l’1-O deixen de ser prou independentistes a ulls dels seus votants, i això debilita l’independentisme. I, a més, mantenen Sánchez a la Moncloa. Per tant, els socialistes saben molt bé per què fan tot això que fan. Ara només cal saber per què ho fan Junts i ERC.
Però, així i tot, l’únic que està pacificant Pedro Sánchez –la desmobilització de l’independentisme és el seu gran argument de cara a Espanya– és la seva relació amb els partits catalans del Procés. No amb els catalans independentistes de base. No amb la gent que progressivament va deixant de votar-los i que busca nous líders a la desesperada. La falta d’encaix endèmica de Catalunya en aquesta construcció malgirbada anomenada Espanya persisteix. I si esperen mesurar-la, a la baixa, amb la participació de la manifestació de la Diada, en un context de tensions internes entre les organitzacions que el 2017 anaven a l’una –o ho feien veure–, s’equivocaran. Com s’han equivocat històricament els dirigents espanyols.
