Detecto una rara i lleu eufòria en el PSOE després de l’escapada de cinc dies de Pedro Sánchez per a meditar, va dir ell, sobre si dimitia o no. Resulta que els primers sondejos posteriors al retorn del president del govern central a les seves funcions indiquen que el soroll mediàtic i al carrer a qui ha afavorit no poc és…a la candidatura de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Un triomf que, és clar, serà abundantment esgrimit –ja ho està sent, de fet—per Sánchez, que s’acosta a Illa com si el possible triomf d’aquest fos el de l’habitant de La Moncloa. I, d’alguna manera, per descomptat, cal admetre que ho seria.
No hi ha dubte que un triomf clar d’Illa, com el que li donen les últimes enquestes, que li permetés governar amb una certa folgança mitjançant un acord amb Esquerra i els Comuns, seria un baló d’oxigen per al govern central en general i per al seu president molt en particular. Una altra cosa serà, i això avui sembla preocupar menys a La Moncloa, que una derrota de Junts i en concret de Carles Puigdemont pogués trastocar tota la bastimentada de pactes que sustenten el poder de Sánchez en el Congrés dels Diputats i, per tant, en el govern central.
“Això ja es veurà al seu temps”, et diuen; “l’important ara és conèixer els resultats de les urnes el 12 de maig i després ja es veurà si Puigdemont, si perd, deixa o no la política, i el que fan els seus set diputats a la Cambra Baixa”.
Consti que no crec (del tot, perquè sempre cal mantenir un raonable grau d’escepticisme) en les teories conspiranoiques que asseguren, sobretot des de la dreta, que els cinc dies de reflexió amorosa de Sánchez van ser una enganyifa, destinada a donar una empenta cap amunt a la candidatura d’Illa. Penso, més aviat, admeto que tal vegada amb ingenuïtat, que era difícil calcular, quan Sánchez, irritat per la recerca judicial a la seva dona i les informacions dels mitjans sobre Begoña Gómez, va donar el cop de porta, que això anava a beneficiar de passada al PSC.
El cabreig de Sánchez pot ser que hagi transcendit del personal a la maniobra política, ho admeto, però no veig clar que es poguessin calcular els efectes beneficiosos d’una amenaça de dimissió que va deixar al país estupefacte, que ha tingut connotacions negatives en els mitjans estrangers, que va sembrar el desconcert entre els propis sanchistas i que va enfadar als encara socis d’Esquerra i de Junts.
Admetem que a Sánchez li ha tocat amb el dit la deessa Fortuna, reconeguem que té atapeïdes les files del seu partit, que, malament que bé, manté viva la seva coalició amb una Yolanda Díaz que cada dia depèn més d’ell i que ha aconseguit que entre els seus socis catalans i bascos cali la idea que amb un govern central en mans de la dreta d’Alberto Núñez Feijóo els aniria pitjor. Sobretot, si sobre aquest govern conservador influís Vox.
Així que ja dic: en els ambients socialistes de Madrid (i no sols de Madrid) agrada la idea que ja és imparable la victòria de Salvador Illa i el PSC, que és bufar i fer ampolles formar una coalició amb Esquerra i els Comuns i que llavors la majoria absoluta, aquests 68 escons somiats, estarà garantida per a governar. I el somni humit es completa amb indicis, diuen, que de cap manera ERC i/o Junts, que semblen més distanciats que mai, abandonarien el tàcit pacte de govern que mantenen amb el PSOE a les Corts. Sigui o no Puigdemont en la política o allà on estigui físicament, que això de l’amnistia no sembla cosa per a demà ni per a demà passat.
Això és, i així ho explico, la qual cosa avui es respira en els sempre inquiets i bullanguers cenacles i tertúlies, més o menys pròxims a la Moncloa i a la seu socialista de Ferraz, de la capital. Després, clar, vindrà la dura realitat, si és que aquesta realitat decideix contradir el que pot ser que sigui la quimera de l’or, però que és una cosa que, en la pràctica, és més probable que ocorri que qualsevol altra de les hipòtesis que ara es remenen a Catalunya i en la resta del país. I a Sánchez, ja l’anem aprenent, tot li surt bé, fins i tot quan posa tot de la seva part perquè surti, almenys és el que pensem tots, malament.
