No tan sols l’acord de claredat, qualsevol proposta catalana sobre la manera de relacionar-se o deixar-se de relacionar amb Espanya que demani l’existència d’un soci espanyol té un problema de base: aquest soci espanyol no existeix, mai no ha existit i si existeix o ha existit no ha tingut a bé manifestar-se. Cap proposta nascuda a Catalunya ni l’autodeterminació ni el federalisme ni el confederalisme ni tan sols l’autonomia ha pogut dur-se mai a terme en els termes plantejats perquè ningú a Espanya l’ha assumit com a pròpia, la defensi i la comparteixi. En canvi, Espanya ha pogut dur a terme les seves fórmules de relació amb Catalunya sense necessitat de tenir present cap soci català. Per exemple, l’Estatut d’Autonomia que és vigent avui a Catalunya no ha estat votat mai pels catalans. I el darrer Estatut d’Autonomia, modestíssim, votat pels catalans no ha arribat a ser mai vigent.
Totes les propostes catalanes que necessiten per dur-se a terme un soci espanyol s’han demostrat fins avui inviables, perquè aquest soci no existeix. De vegades algú des de l’oposició espanyola –sigui en temps de democràcia o en temps de dictadura- ha fet veure que potser arribat el cas podria ser aquest soci. Però quan aquestes mateixes forces han arribat a tocar una mica de poder se n’han oblidat d’una manera immediata. Ni hi creuen ni pensen que el faci cap falta. Certament, això és una pedra a la sabata que converteix avui en il·lusori un acord de claredat que només es proclama des de Catalunya, sense que ningú a Espanya estigui disposat a seure a una taula no ja per assumir-lo sinó ni tan sols per negociar-lo. Per entendre’ns, una comissió acadèmica o política per dissenyar un acord de claredat només tindria sentit si fos una comissió mixta entre els poders catalans i els espanyols. Si no és una carta als reis, i a uns reis que ja t’han dit que no et portaran res.
Però aquesta no és només la pedra a la sabata de l’acord de claredat. Ho és també, posem per cas, dels qui des de Catalunya es proclamen federalistes. Si et vols federar amb algú cal que l’altre es vulgui federar amb tu. No hi ha federalismes unilaterals. I, a més, el federalisme només té sentit si es fa de baix a dalt, si diverses entitats polítiques decideixen federar-se. El que no té sentit és federar des de dalt i declarar-se federació des del BOE d’un poder central. Aquest poder es pot descentralitzar, però no es pot convertir de sobte en federal per reial ordre. Certament, a Espanya hi ha qui es proclama o s’ha proclamat en els papers federalista. Però des del segle XIX, i d’aquella manera ningú ha procurat una construcció realment federal de l’Estat. Com a molt, una certa descentralització des de dalt i un repartiment gasiu i malcarat de competències, amb poc cafè i per a tothom, que algú ha dit que s’assemblava vagament a la d’un Estat federal.
Però és que ni tan sols l’autonomia demanada des de Catalunya, amb consensos socials i parlamentaris, ha obtingut socis espanyols. Quan Maragall proposa un nou Estatut, Zapatero diu allò que acceptarà l’Estatut que surti de Catalunya. I ja es va veure. No tan sols el Tribunal Constitucional, també les Corts espanyoles van passar-li el ribot (teoritzat amb orgull des del propi partit de Zapatero) i van aconseguir-ne alegrement la castració. I avui amb el govern més progressista de la història d’Espanya, i per tant el que figura que hauria de poder ser el soci espanyol que mai no ha existit, continuem amb un Estatut castrat de facto i amb reculades en l’autogovern i en el respecte als mínims sobre llengua i sobre infraestructures que en teoria estaven pactats i acceptats.
Ras i curt: sense socis espanyols l’acord de claredat no té recorregut. Però tampoc en tenen, sense socis espanyols, ni el federalisme ni la confederació ni tan sols l’autonomia consensuable a Catalunya. I aquests socis espanyols no existeixen o estan amagats o no creuen tenir cap necessitat d’exercir com a tals. Les esquerres, les dretes i els centres catalans poden tenir socis espanyols quan es parla de models de societat, però quan es fan la il·lusió que aquests socis ho seran també per acordar un model de construcció o de desconstrucció pacífica de l’Estat, s’adonen una vegada i una altra que és una falsa il·lusió. Constatat això, Catalunya es pot fer dues preguntes. Una: la societat i la política catalana tenen prou força per arribar unilateralment al model que desitgin (sigui el que sigui), sense necessitat de socis espanyols? Amb la mateixa unilateralitat amb la que actua i ha actuat sempre Espanya, vull dir. L’altra: hi ha alguna fórmula o alguna situació en la que es pugui forçar l’aparició –encara que sigui resignada- d’algun hipotètic soci espanyol? Durant una dècada vam pensar que sí. Que amb Europa i la nostra capacitat de mobilització aconseguiríem forçar-ho. Avui totes les preguntes i totes les respostes estan a l’aire.
7
