Els instruments de la democràcia
Si entenem que la democràcia no és un sistema tancat, sinó una pràctica viva, els seus instruments no són només institucionals, sinó també culturals i socials. Són totes aquelles formes, espais i pràctiques que fan possible l’exercici real del poder col·lectiu, cosa que permet deliberar, decidir i transformar la realitat de manera compartida.
Entre els instruments més visibles hi ha els de participació directa: assemblees, referèndums, consultes ciutadanes o iniciatives legislatives populars. Aquests mecanismes retornen la veu i la decisió a la ciutadania, complementant i revitalitzant la representació política. També hi ha formes menys formals, com els espais de debat comunitari, les plataformes socials o els moviments veïnals, que enriqueixen la vida democràtica i apropen la participació al dia a dia.
La transparència i el control públic són igualment imprescindibles. El dret a la informació, la rendició de comptes i la fiscalització de les institucions garanteixen que el poder no es concentri. Sense llum ni responsabilitat, la democràcia s’ofega.
La distribució del poder —a través de la descentralització, l’autonomia local, les cooperatives o els sindicats— assegura que s’exerceixi de manera col·lectiva i arrelada al territori. En aquests espais, propers i participatius, la democràcia pren cos i es converteix en experiència quotidiana.
També són essencials els instruments culturals: una educació crítica, la llibertat d’expressió, uns mitjans independents i una cultura participativa formen la base d’una ciutadania conscient i responsable. Sense una ciutadania informada i activa, no hi pot haver democràcia real.
Cap instrument és un fi en si mateix: tots són eines al servei d’una democràcia viva, que evoluciona constantment.
Actors i mecanismes polítics
La política
La política és l’espai on es decideix el rumb col·lectiu d’una societat. És l’art i la responsabilitat de governar allò que és comú, d’ordenar la convivència i orientar el poder cap al bé general. En el seu sentit més noble, és el camp de la deliberació, la negociació i la decisió compartida; la manera com una comunitat s’organitza per donar resposta a les seves necessitats i aspiracions.
El seu paper és articular, canalitzar i fer efectives les decisions sorgides de la deliberació ciutadana. La política ha d’escoltar, traduir i servir, no dominar ni substituir. En aquest sentit, la seva legitimitat no prové únicament de les urnes, sinó de la seva capacitat per respondre al que la societat expressa, necessita i construeix des de baix.
En una democràcia viva, la política és l’activitat organitzada destinada a prendre decisions col·lectives, establir normes i gestionar recursos. És l’espai on es materialitzen els conflictes i interessos socials, però per si sola no garanteix la democràcia, perquè pot convertir-se en una lluita de poder formalitzada i desconnectada del poble.
La política hauria de ser, doncs, l’art de servir el bé comú, de gestionar allò que és de tothom amb justícia i responsabilitat. Hauria de ser l’espai on el poble es reconeix i s’organitza per decidir col·lectivament el seu futur. Però, massa sovint, la política ha oblidat aquesta funció essencial: ha deixat de ser servei per convertir-se en domini, i ha substituït la deliberació pel càlcul i la veritat per la propaganda.
Tant a Catalunya com a l’Estat espanyol i arreu del món, la política institucional mostra signes de desgast i desconnexió. Els partits, un dels seus instruments bàsics, s’han convertit sovint en màquines electorals, més pendents de conservar quotes de poder que de transformar la realitat. La corrupció, la manca de transparència i la submissió als interessos econòmics globals han erosionat la confiança ciutadana i buidat de sentit la paraula “democràcia”.
A escala global, la política ha renunciat a governar els grans poders econòmics i tecnològics, i s’ha convertit en un simple gestor del que dictaminen els mercats. Les guerres, les crisis globals, les desigualtats i la pèrdua de drets en són la conseqüència directa. Quan la política es fa còmplice del poder en lloc de qüestionar-lo, deixa de ser política per convertir-se en administració de l’ordre establert.
La bona política és aquella que sap combinar el realisme amb l’esperança, la gestió amb la visió, i que entén que governar no és imposar sinó coordinar voluntats. És una tasca col·lectiva, no un patrimoni d’uns pocs. Quan la política s’obre, escolta i col·labora amb la demòtica—amb el poble actiu i participatiu—, esdevé autènticament democràtica. Quan, en canvi, s’aïlla darrere les institucions o es tanca en la lògica del poder, es converteix en una caricatura d’ella mateixa.
Cal, doncs, recuperar el sentit original de la política: governar amb i per al poble. No com un espai de privilegis o de retòrica, sinó com una tasca col·lectiva orientada al bé comú. La política necessita humilitat per reconèixer els seus errors i coratge per retornar el poder a la ciutadania. Només quan el diàleg substitueixi la imposició i la transparència derroti l’opacitat, podrà recuperar la seva dignitat.
Política i demòtica es necessiten mútuament: la primera aporta estructura i gestió; la segona, vida i sentit. Quan totes dues col·laboren, la democràcia floreix plenament.
Perquè la crisi de la democràcia no és només una crisi de valors, sinó una crisi de la política mateixa: una política que ha oblidat que el seu únic sentit és fer possible la llibertat col·lectiva i garantir que el poble sigui realment sobirà.
Les institucions
Les institucions són instruments essencials que aporten estructura, continuïtat i estabilitat a la vida col·lectiva. Les de representació —com els parlaments o els ajuntaments— tenen la funció d’articular la veu popular i traduir-la en decisions compartides. Al seu costat, els tribunals independents, els defensors del poble i els organismes d’auditoria garanteixen l’equilibri i el control del poder, assegurant que cap instància no actuï per damunt de la voluntat ciutadana.
Tanmateix, en una veritable democràcia, les institucions només fan el paper que els correspon quan escolten i quan la ciutadania hi pot participar activament. Quan es tanquen o es burocratitzen, la democràcia es buida. Una administració propera, transparent i participativa és condició essencial per a la vitalitat democràtica.
Els partits polítics
Els partits polítics són una peça fonamental en el funcionament de les anomenades democràcies representatives. Històricament, neixen per canalitzar la voluntat popular i organitzar la representació política, ordenar les idees i transformar-les en propostes concretes d’acció. En la seva essència, haurien de ser instruments de participació col·lectiva: espais on la ciutadania s’associa lliurement per deliberar, decidir i actuar políticament. Són mitjans, no finalitats; vehicles per expressar la pluralitat social dins de les institucions, i instruments al servei del bé comú.
Tanmateix, molts partits s’han anat allunyant de la seva funció original. S’han convertit en estructures tancades, rígides i jeràrquiques, més preocupades per la seva pròpia supervivència que pel servei públic. En comptes del que haurien de ser —instruments de participació—, s’han transformat en màquines electorals autoreferencials, més pendents de conservar quotes de poder que de transformar la realitat. Han deixat de ser instruments de la democràcia per esdevenir instruments del poder.
La democràcia es debilita quan la política es redueix a la competició electoral entre marques, en lloc de ser un espai de construcció col·lectiva. En una democràcia viva, els partits haurien de promoure la participació interna, la transparència, el debat obert i la renovació constant, alhora que treballar en xarxa amb moviments socials, cooperatives i institucions locals. Només així poden mantenir-se arrelats a la realitat que diuen representar.
Quan deixen de ser canals de participació per convertir-se en aparells tancats, la democràcia s’empobreix. La ciutadania, en sentir-se exclosa, s’allunya de la política institucional, i això afavoreix l’abstenció, la desafecció i, finalment, la desconfiança. Els partits, que haurien de ser escoles de democràcia —espais de formació cívica i d’acció col·lectiva—, quan renuncien a aquesta vocació, deixen un buit que pot ser ocupat per l’autoritarisme o pel populisme emocional.
Actualment, els partits són necessaris, però no suficients. La democràcia no pot reduir-se a ells, perquè el poder popular s’expressa també a través de formes no partidistes: assemblees, plataformes ciutadanes, sindicats o moviments veïnals. Quan els partits reconeixen aquest ecosistema i hi cooperen, enforteixen la democràcia; quan el monopolitzen, la buiden.
En definitiva, els partits polítics són una eina de la democràcia, no la seva propietària. La seva legitimitat no prové del seu nom ni de la seva història, sinó de la seva capacitat de servir el poble, escoltar-lo i actuar amb ell per transformar la realitat.
El vot
El vot és un dels instruments més visibles i simbòlics de la democràcia, però no la democràcia en si mateixa. És una eina que permet a la ciutadania expressar la seva opinió i influir en les decisions col·lectives. Representa la igualtat formal de tots davant el poder i la possibilitat de decidir col·lectivament. Però, per si sol, no garanteix una democràcia real.
Quan el vot es converteix en l’única manera de participar, la democràcia es buida: es transforma en una formalitat que legitima estructures de poder, sense garantir que la ciutadania sigui realment protagonista. En canvi, quan s’acompanya d’informació lliure, debat honest, educació cívica i responsabilitat compartida, el vot reforça la democràcia viva, vinculant decisions concretes amb el poble i no amb interessos tancats.
Votar cada quatre anys és només una part mínima del procés democràtic. El vot canalitza la voluntat ciutadana, però no substitueix altres formes de participació: deliberació, assemblees, moviments socials o iniciatives ciutadanes. És un element del procés democràtic, no un fi en si mateix.
Una democràcia real no es limita a les urnes: es practica cada dia, al treball, al camp, a l’escola i en tots els espais on es construeix vida col·lectiva. El vot té sentit només dins d’un teixit de participació, responsabilitat i control mutu.
El vot és una eina del poble per decidir, però no és democràcia; la democràcia és la pràctica contínua que dona sentit a cada vot dins d’aquest teixit. Una república democràtica no és només la que celebra eleccions, sinó la que viu en democràcia cada dia —exercint activament el dret col·lectiu a decidir i a corresponsabilitzar-se del bé comú.
Els compromisos electorals.
Els compromisos electorals són promeses que els candidats o partits fan durant les campanyes per guanyar el suport dels ciutadans. Els programes electorals haurien de ser contractes ètics entre representants i ciutadania; instruments de responsabilitat i transparència que vinculin les promeses amb les necessitats del poble. Però massa sovint es converteixen en exercicis de màrqueting, plens de promeses que s’esvaeixen un cop assolida la victòria.
Quan els compromisos es compleixen, reforcen la confiança i donen sentit al vot. Quan s’incompleixen, la confiança es trenca, apareix la desafecció i la política perd credibilitat. L’incompliment sistemàtic de promeses transforma la política en un acte formal i buida de contingut la participació.
El descrèdit de la política neix, en gran part, d’aquest divorci entre el dir i el fer. Quan els polítics utilitzen la retòrica de la democràcia per perpetuar estructures de poder, desvirtuen el sentit mateix de la representació. El repte és retornar-li sentit ètic a la política, entesa com un servei i no com una carrera personal ni com una empresa de gestió del poder.
Els compromisos electorals no haurien de ser només paraules de campanya, sinó un instrument de la democràcia. Per això han d’anar acompanyats de mecanismes de control, transparència i rendició de comptes: informes públics, seguiment per part de la societat civil, espais de deliberació post-electoral i la possibilitat de sancionar o renovar els representants segons la seva coherència entre paraules i fets. Només la transparència i la rendició de comptes poden restituir la confiança ciutadana i regenerar la vida democràtica.
